Les competències.

Aquesta setmana  el tema de l’entrada són les competències.  
A l’entrada anterior vaig parlar-ne un poquet del tema com a introducció als deu principis psicopedagògics però no vaig profunditzar ja que encara no tenia el terme competència ben assolit.

Començarem dient que el terme competència primerament va aplicar-se a l’àmbit laboral per designar a les persones que podien resoldre nous problemes. Amb el temps va aplicar-se també a l’educació i en aquest àmbit la definició de competència que proposa Zabala(2007) és: “Es la capacidad o habilidad de efectuar tareas o hacer frente a situaciones diversas de forma eficaz en un contexto determinado. Y para ello es necesario movilizar actitudes, habilidades y conocimientos al mismo tiempo y de forma interrelacionada.”

Aquestes  no són res de nou en les escoles, sempre hi ha hagut mestres que han treballat amb els seus alumnes mitjançant les competències però aquests eren una minoria ja que a més a més aquest terme no s’incloïa en el sistema educatiu. Actualment sí que s’inclou ja que ,com hem parlat en totes les entrades anteriors, un sistema educatiu constructivista no ha de basar-se només en els coneixements acadèmics aliens a la vida real sinó que ha de basar-se en la formació per a la vida on els nens hauran de resoldre problemes reals aplicant tot allò que han aprés.

Les competències són taules de quatre potes , és a dir que si alguna d’aquestes no hi és  la taula no seria estable. Aquestes quatre potes són: els conceptes, els fets, els procediments i les actituds. Per aprendre els fets cal memoritzar-los, per aprendre conceptes haurem de fer la nostra construcció personal, per a conèixer el procediment allò important és la seva pràctica i l’actitud és un factor molt més difícil ja que implica un component afectiu i per això depèn de l’experiència personal. Per tant, per ser alumnes competents cal que l’actitud sigui positiva, que memoritzin una sèrie de fets, que construeixin uns conceptes i que aprenguin , mitjançant la seva pràctica, uns procediments, és a dir ser competent és saber, saber fer i saber ser.

La forma senzilla d’ensenyar als nens és tenint-los a tots asseguts i en silenci escoltant allò que la mestra o el mestre els està ensenyant però l’aprenentatge per competències no pot seguir aquest model de classe magistral. Els nens hauran de moure’s, de parlar i de participar , a més a més no tots els nens aprenen de la mateixa manera ni necessiten les mateixes ajudes o el mateix nombre de pràctiques,  és per això que és tant difícil ensenyar competències.

En l’ensenyament per competències és molt important iniciar el nou aprenentatge partint de la vida real que serveixi de model per tal que els nens reconeguin la utilitat d’aquest coneixement i puguin utilitzar-lo en la resolució de problemes posteriors de la seva vida quotidiana. En Zabala en la seva conferència en Eivissa posa el clar exemple de l’aprenentatge de les fraccions que com parteix del model del pastís tothom les recorda, mentre que no tothom podria definir que és el mínim o el màxim comú múltiple perquè la seva explicació no  va iniciar-se amb un exemple real.

 La setmana passada el terme competència em semblava potser massa abstracte, tenia clar que era l’aplicació de unes eines per resoldre problemes de la vida real però no sabia que aquestes eren en els conceptes, l’actitud i els procediments .Encara tinc bastants dubtes com l’avaluació d’aquest tipus d’aprenentatge o com hem de distribuir les aules per tal que els nens puguin aprendre de una forma més eficaç però respecte a això encara no hem parlat molt en classe només hem donat unes pinzellades escoltant la conferència d’en Zabala, així que esper que durant les pròximes sessions tot em quedi més clar, ja que crec que les competències són la base d’un sistema educatiu plenament constructivista i del segle XXI, és a dir el model que jo voldria aplicar en un futur amb els meus nens.També he aprés a utilitzar l'eina Animoto de la que mai havia sentit parlar i amb la qual he apliat una mica més el meu PLE. He fet el muntatge utilitzant les dues fotos que havia creat per a una entrada anterior i altres imatges de flickr. Aquestos són els enllaços:

http://www.flickr.com/photos/44551921@N04/6240707542/
http://www.flickr.com/photos/blai_server/384841774/
http://www.flickr.com/photos/alinekelly/7265061260/in/set-72157629884602070

Aquí us deixo el muntatge de Animoto:

Make your own slide show at Animoto.

Com aprenem?

Aquesta setmana l’entrada es basa en com aprenem. Trobo que ,com ja he dit en entrades anteriors,  l’educació del segle XXI ha d’afavorir el desenvolupament integral de les persones i no ha de centrar-se només en l’adquisició de coneixements acadèmics. És cert que aquests són importants però separats de la pràctica i de la vida real no són gens eficaços, per tant els nens han d’aprendre uns coneixements teòrics que els ajudi a solucionar determinats problemes en un moment concret. En altres paraules han d’aprendre a aprendre i és aquí on entren  en joc les famoses competències bàsiques que va introduir la LOE( Llei Orgànica d’Educació de 2006).

Com bé diu en Zabala(2007):” El dominio de una competencia implica indefectiblemente un grado elevado de significatividad; comporta la comprensión y la capacidad de aplicación en múltiples contextos y diversas situaciones” i segons la definició de competència que dona en José Moya (2007): “ la  forma en que una persona utiliza todos su recursos para resolver una tarea en un contexto determinado”.

podem establir que una competència es bassa en la posada en pràctica de la teoria per tal de resoldre problemes mitjançant diferents eines en un context concret. Les competències doncs són un tret plenament d’una educació constructivista on no es pot destriar teoria de pràctica. Això ho resumeix molt bé una altra frase d’en Zabala(2007) : “ Sabemos que para ser competente en todas las actividades de la vida es necesario disponer de unos conocimientos , aunque éstos no sirven de nada si no los comprendemos ni somos capaces de saberlos utilizar….La mejora de la competencia implica la capacidad de reflexionar sobre su aplicación, y para alcanzarla es necesario el apoyo del conocimiento teórico”:

Després d’aquesta petita introducció en les competències, explicaré els deus principis psicopedagògics  que estableix n’Antonio Zabala(2007) al seu llibre once competencias básicas como aprender y enseñar competencias.

1.        Esquemes de coneixement i coneixements previs: El mestre no pot obviar que el nen ja arriba a l’escola amb uns coneixements previs, és a dir no és una tabula rasa. Tot i que aquests coneixements puguin ser erronis el mestre ha de tenir-los en compte per tal de ajudar al nen a corregir-los ja que uns coneixements previs equivocats poden dificultar l’aprenentatge de nous coneixements.

2.       Vinculació profunda  entre els nous continguts i els coneixements previs: Per tal de que el nen pugui assolir de la millor forma possible nous coneixements hem de fer una vinculació significativa entre allò que sap i allò que ha d’aprendre.

3.       Nivell de desenvolupament:  Cal tenir en compte la fase en la que es troben els nostre alumnes per tal d’adequar els nous coneixements que pretenem que assoleixi als seus nivells cognitius.

4.       Zona de desenvolupament proper:  Hem d’assegurar-nos que els nous coneixements estiguin a la distància adequada d’allò que ja sabia el nen ja que si es massa distant el nen no ho podrà assolir ni amb la nostra ajuda i si es massa proper no s’esforçarà perquè no li semblarà un repte. Per donar aquest pas entre el que ja sabia i allò que encara ha de sabre necessitaran el nostre ajut, és a dir, els mestres hem de servir de guies.

5.       Disposició de l’alumne per a l’aprenentatge:  En l’aprenentatge no només influeix el nivell cognitiu sinó també l’equilibri emocional, vull dir que la situació afectiva de l’infant cal que sigui favorable per tal de que pugui aprendre.

6.       Significativitat i funcionalitat dels nous coneixements: Cal que l’aprenentatge sigui significatiu, que puguin aplicar-ho a la vida real. Encara que moltes vegades els alumnes no trobin la utilitat d’aquest aprenentatge no hem de rebutjar-lo sinó que hem d’ajudar-lo a trobar-la perquè moltes vegades aquesta està amagada i no la podem trobar només donant un cop d’ull.

7.       Activitat mental i conflicte cognitiu: Per a que els nens participin activament de l’aprenentatge hem de proposar reptes  i si pot ser aprofitant els seus propis conflictes. És ha dir no hem de afusellar les ganes d’aprendre i de conèixer dels nens donant respostes sinó que hem d’incentivar-la formulant preguntes.

8.       Actitud favorable, sentit i motivació: Els alumnes per tal d’aprendre necessiten tenir una actitud positiva cap a l’aprenentatge i d’això som responsables els mestres. Hem d’intentar no avorrir-los, ja que tot i que aquesta no sigui l’única causa de l’anomenat fracàs escolar si que és una de les principals. És clar que allò perfecte per a l’aprenentatge es que els alumnes tinguin una motivació intrínseca però si no és així haurem de motivar-los nosaltres, és a dir, haurà de donar-se una motivació extrínseca.

9.       Autoestima, autoconcepte i expectatives: Si el nen no creu que sigui capaç de fer una cosa podeu tenir ben segur que no ho podrà fer. Tenir un autoconcepte dolent bloqueja i no permet avançar però no només condiciona molt l’aprenentatge l’autovaloració com aprenent , també influeix molt les expectatives que tingui el mestre sobre l’alumne. Si tu penses que aquest nen no ho podrà fer ell s’ho acabarà creient i mai ho farà. Això ho resumeix molt bé una frase que diu en Miguel Ángel Santos Guerra(2012) a una entrada sobre aprendre a través de l’experiència : “Para poder aprender hace falta partir del presupuesto de que se puede hacerlo. “

10.   Reflexió sobre l’aprenentatge. Metacognició: Un nen per ser capaç de crear coneixement ha de ser conscient de què ha après, com ho ha fet i què és allò que encara li queda per aprendre.

      Aquesta setmana  per tot allò que porto assolint setmana darrere setmana potser no m’ha xocat tant aquesta nova informació. Ja defensava l’idea de que els nens havien d’aprendre coneixements que poguessin aplicar a la pràctica i no només coneixements teòrics però no li donava a això el nom de competències. De fet les vegades que havia sentit parlar de les famoses competències no acabava d’entendre massa bé a que feien al·lusió,  però gràcies al llibre d’en Zabala ho vaig tenint una mica més clar, encara que trobo que en aquest tema tinc molt per aprendre ja que m’han sorgit nous dubtes ,com per exemple com s’hauria d’avaluar que un nen ha assolit o no una determinada competència?. I com aquesta alguna més,  però segons vagi avançant el semestre, vagi escoltant les explicacions de na Gemma i vagi llegint estic ben segura que els dubte els podré anar resolvent.

      Respecte als principis psicopedagògics pot ser el que menys clar tenia era el que fa referència a la zona de desenvolupament proper. Mai havia pensat que per tal de que un alumne pogués assolir millor un coneixement hagués de ser un coneixement que estigués a una distancia adequada dels que ja tenia prèviament però ara ja ho tinc clar i li veig molta lògica, és a dir anar a passos de gegants no implica que l’aprenentatge sigui de millor qualitat. Ara que ho he entès ho tindré en compte quan hagi de preparar qualsevol de les meves futures classes.

El rol del mestre.

Com ja vaig explicar a la entrada anterior hi ha grans diferències entre l’escola transmisiva i l’escola constructivista. Una de les més importants es basa en les finalitats.


L’escola tradicional o transmisiva vol que els nens interioritzin les normes socials limitant-se a na única visió de la vida i reproduint un sistema social quan l’educació no ha de servir per reproduir sinó per construir. Té com a fins formar a les persones com a futurs treballadors i no pas com a futurs ciutadans, creure que tots tenim les mateixes oportunitats i és només el nen el culpable del seu èxit o fracàs escolar quan allò cert es que tothom tingui una plaça a l’escola no suposa la igualtat d’oportunitats... Mentre que l’escola constructivista té uns altres objectius com el desenvolupament de la personalitat integral dels nens, que els nens aprenguin a crear coneixement , que coneguin el món no per a acceptar-lo sinó per poder modificar-lo.. Com que les finalitats són tan diferents i la finalitat ho condiciona tot , a una escola que té com a objectiu el desenvolupament i formació de la persona el rol del mestre ha de ser molt diferent al que hi era a l’escola tradicional.
Un factor molt important per a un mestre del segle XXI és la capacitat d’improvisar , és a dir , que per molt que et preparis una classe sempre passaran imprevistos que et faran canviar la seva orientació com bé diuen Jaume Cela i Juli Palau : “ En nuestra profesión, lo imprevisible es tan importante como lo previsible. Ser maestro es practicar un tipo de arte, porque por mucho que te prepares y que conozcas a tus alumnos y que preveas numerosas situaciones, siempre aparecen otras que te sorprenden y que debes atender”. Un altre factor molt important és la autoestima. Hi ha mestres que tenen una autoestima molt baixa perquè el treball del mestre sempre s’ha infravalorat i a més a més sempre se’l sol culpabilitzar dels grans mals de la societat però els mestres han de ser conscients de la importància del seu treball i han de saber gaudir dels bons moments que els donarà la seva professió que també seran molts. Per tant, un bon mestre del segle XXI ha de tenir una autoestima alta ja que com bé diu en Jaume Carbonell(2008) : “ Los maestros y maestras con autoestima se aceptan a si mismos, reconociendo sus limites pero cultivando y recreando sus potencialidades y posibilidades; saben gozar de los tímidos avances y de las pequeñas cosas- porque las pequeñas cosas son poderosas-; tienen la mente abierta a las nuevas sugerencias y alternativas ; y, lo más importante, son capaces de dialogar con sí mismos para fortalecer el diálogo con los demás. Todo esto es lo que produce bienestar docente.”
A més a més, en Jaume Carbonell(2008) estableix deu atributs que un bon mestre o una bona mestra no han d’oblidar mai. Aquests són els següents: “ el conocimiento de la infancia y la adolescencia, la relación amorosa y afectiva, la relación con la cultura, la innovación crítica y progresista, el compromiso político y social, el valor del testimonio, la formación permanente. Entre la cooperación y las redes docentes y que hay razones para la esperanza”.
Els nous mestres han de deixar de banda el individualisme i el corporativisme. El individualisme impedeix la col•laboració amb altres professors i professionals que podrien enriquir les nostres classes i facilitar la tasca de donar als alumnes un coneixement menys limitat. El corporativisme és insolidari ja que anteposa els interessos particulars de un determinar col•lectiu als interessos generals de la societat.
 En general, un bon mestre del segle XXI ha d’ensenyar als nens a construir coneixement, a resoldre problemes i no a abocar les culpes a uns altres i a ensenyar als nens com és el món però no per tal de que l’acceptin sinó perquè puguin canviar-lo i millorar-lo, com diu a la nota informativa de la UNESCO(2009): “Teachers play a leading role in giving students the knowledge,attitudes and values that help them understand the world and become agents of change.” Però per conèixer tot això cal que els mestres del segle XXI coneguin els continguts , sàpiguen ensenyar i sàpiguen utilitzar les eines per ensenyar ,no oblidant mai que aquests tres coneixements per ells tots sols són totalment insuficients.


 

Trobo que cada vegada vaig aprenent una mica més de la diferencia entre ambdós models d’escola i això em fa tenir cada vegada més clar allò que vull en la meva futura docència(Ser una professora del segle XXI amb totes les lletres) i també allò que no vull (caure en males pràctiques que em portin a basar-me només en els coneixements acadèmics). Però continuo tenint aquella sensació de la que parlava a la primera entrada, d’angoixa per tot allò que estic descobrint . Per tot allò que amb l’exemple em varen ensenyar i que jo creia que era allò que hauria de fer quan fos mestra( ja que jo pensava que aquella era la manera correcta ).Però si he de ser sincera estic molt més angoixada per pensar en tot allò que em queda per descobrir , per tot allò que aprendré. A pesar d'aquesta sensació de desconcert una cosa tinc ben clara, aniré fins al final, aprendré tot allò que pugui i donaré als meus alumnes un ensenyament com el que a dia d’avui me’n adono que m’hauria agradat tenir.

Digues-m’ho i ho oblido, ensenya-m’ho i ho recordo, involucra-m’hi i ho aprenc.(Benjamin Franklin)

Mai ho havia pensat fins aquest moment ,però ara m’he adonat que el sistema educatiu s’ha quedat ancorat al passat. Tot i que el món no s’ha aturat, l’educació si ho ha fet. La vida ha canviat molt des del segle XIX…llavors, com és possible que el model educatiu sigui el mateix des de fa dos segles?.

Francesco Tonucci anomena aquest model tradicional, i encara vigent ,“escola transmissiva” ja que en aquest sistema és el mestre l’únic posseïdor de coneixement i és ell qui el transmet als seus alumnes, deixant com a única tasca per a ells escoltar i memoritzar. Aquest aprenentatge no pot considerar-se efectiu perquè només és útil dins l’aula com bé ho diuen en Zabala i n’Arnau: “Este modo de aprender provoca una mayor disociación entre teoria y práctica, ya que el alumnado se ejercita en memorizar el temario con el fin de exponer los conocimientos adquiridos  en una prueba, y no para poder aplicarlos a las distintes situaciones que la vida profesional le va a deparar”.

Aquest model està a favor de la igualtat però no en un sentit positiu sinó que l’ensenyança només està dirigida a un determinat tipus d’alumne, obligant a la resta a abandonar els estudis abans d’hora. Per tant, és una educació selectiva que “fomenta la reproducción de las desigualdades sociales”com va dir Perrenoud(1997).

La funció principal d’aquest model és aprendre uns continguts que siguin útils en etapes posteriors utilitzant com a únic recurs el llibre de text.

Com hem pogut veure, aquest sistema no és gens eficaç i per tal de millorar-lo cal que l’educació no doni l’esquena a les innovacions. Hem d’afegir a les eines tradicionals(llibre de text, llapis, pissarres...) les noves eines(cercadors digitals, blocs...) per poder donar als nens un coneixement molt menys limitat. Així doncs hauria d’instaurar-se un sistema constructivista on s’accepta que els infants tenen uns coneixements previs i que no van a l’escola a repetir com a lloros sinó per desenvolupar ,millorar i enriquir aquests coneixements mitjançant l’estimulació del docent, que deixarà de ser una autoritat per passar a ser un guia que dona l’oportunitat als al·lots de que puguin extreure al màxim el seu potencial ,com ja havia dit anteriorment en Tonucci “el mestre deixa de ser un guardià de la veritat i esdevé el responsable del mètode”.

Aquesta escola ha de basar-se en la diversitat, això es veu ben reflectit en la frase d’en Zabala: ”Una enseñanza que no esté basada en la selección de los <<mejores>>,sinó que cumple una función orientadora que facilite a cada uno de los alumnos y alumnes los medios para que puedan desarrollarse según sus posibilidades en todos los órdenes de la vida.” És a dir, reconèixer que ningú no és igual i tenir com a objectiu el desenvolupament integral de les persones.

Per resumir el sistema educatiu constructivista utilitzaré una frase una vegada més d’en Tonucci(2003):”La funció específica de l’escola consisteix en permetre que un grup d’alumnes que manté una cooperació i confrontació dinàmiques, juntament amb adults competents, en un lloc adequat, desenvolupi als màxims nivells possibles, les seves capacitats elaborant les pròpies experiències a partir dels respectius coneixements i emprant tots els llenguatges i totes les dimensions de les respectives personalitats”.

Com bé ho he dit al principi mai m’havia aturat a pensar en tot això, de fet, creia que el sistema que tenim actualment funcionava correctament. Però després d’haver llegit en Zabala i en Tonucci i d’haver escoltat na Gemma en classe, m’he adonat de que necessitem urgentment un canvi en l’educació. Però soc conscient de que encara he d’aprendre i llegir molt sobre aquest tema per tal de poder posar-lo en pràctica durant la meva futura docència.

Per acabar, deixaré una última frase. Aquesta es d’en Francesc Imbernon(2009) i diu així:” Tenim escoles del segle XIX, mestres del segle XX i alumnes del segle XXI” i amb això vull dir que hem d’obrir pas a una nova educació, una educació que no desentoni amb el segle que vivim, el segle XXI.