Mai ho havia pensat fins aquest moment ,però
ara m’he adonat que el sistema educatiu s’ha quedat ancorat al passat. Tot i
que el món no s’ha aturat, l’educació si ho ha fet. La vida ha canviat molt des
del segle XIX…llavors, com és possible que el model educatiu sigui el mateix
des de fa dos segles?.
Francesco Tonucci anomena aquest model
tradicional, i encara vigent ,“escola transmissiva” ja que en aquest sistema és
el mestre l’únic posseïdor de coneixement i és ell qui el transmet als seus
alumnes, deixant com a única tasca per a ells escoltar i memoritzar. Aquest
aprenentatge no pot considerar-se efectiu perquè només és útil dins l’aula com
bé ho diuen en Zabala i n’Arnau: “Este modo de aprender provoca una mayor
disociación entre teoria y práctica, ya que el alumnado se ejercita en
memorizar el temario con el fin de exponer los conocimientos adquiridos en una prueba, y no para poder aplicarlos a
las distintes situaciones que la vida profesional le va a deparar”.
Aquest model està a favor de la igualtat però
no en un sentit positiu sinó que l’ensenyança només està dirigida a un
determinat tipus d’alumne, obligant a la resta a abandonar els estudis abans
d’hora. Per tant, és una educació selectiva que “fomenta la reproducción de las
desigualdades sociales”com va dir Perrenoud(1997).
La funció principal d’aquest model és aprendre
uns continguts que siguin útils en etapes posteriors utilitzant com a únic
recurs el llibre de text.
Com hem pogut veure, aquest sistema no és gens
eficaç i per tal de millorar-lo cal que l’educació no doni l’esquena a les
innovacions. Hem d’afegir a les eines tradicionals(llibre de text, llapis,
pissarres...) les noves eines(cercadors digitals, blocs...) per poder donar als
nens un coneixement molt menys limitat. Així doncs hauria d’instaurar-se un
sistema constructivista on s’accepta que els infants tenen uns coneixements
previs i que no van a l’escola a repetir com a lloros sinó per desenvolupar
,millorar i enriquir aquests coneixements mitjançant l’estimulació del docent,
que deixarà de ser una autoritat per passar a ser un guia que dona
l’oportunitat als al·lots de que puguin extreure al màxim el seu potencial ,com
ja havia dit anteriorment en Tonucci “el mestre deixa de ser un guardià de la
veritat i esdevé el responsable del mètode”.
Aquesta escola ha de basar-se en la
diversitat, això es veu ben reflectit en la frase d’en Zabala: ”Una enseñanza
que no esté basada en la selección de los <<mejores>>,sinó que cumple
una función orientadora que facilite a cada uno de los alumnos y alumnes los
medios para que puedan desarrollarse según sus posibilidades en todos los
órdenes de la vida.” És a dir, reconèixer que ningú no és igual i tenir com a
objectiu el desenvolupament integral de les persones.
Per resumir el sistema educatiu
constructivista utilitzaré una frase una vegada més d’en Tonucci(2003):”La
funció específica de l’escola consisteix en permetre que un grup d’alumnes que
manté una cooperació i confrontació dinàmiques, juntament amb adults
competents, en un lloc adequat, desenvolupi als màxims nivells possibles, les
seves capacitats elaborant les pròpies experiències a partir dels respectius
coneixements i emprant tots els llenguatges i totes les dimensions de les
respectives personalitats”.
Com bé ho he dit al principi mai m’havia
aturat a pensar en tot això, de fet, creia que el sistema que tenim actualment
funcionava correctament. Però després d’haver llegit en Zabala i en Tonucci i
d’haver escoltat na Gemma en classe, m’he adonat de que necessitem urgentment
un canvi en l’educació. Però soc conscient de que encara he d’aprendre i llegir
molt sobre aquest tema per tal de poder posar-lo en pràctica durant la meva
futura docència.
Per acabar, deixaré una última frase. Aquesta
es d’en Francesc Imbernon(2009) i diu així:” Tenim escoles del segle XIX,
mestres del segle XX i alumnes del segle XXI” i amb això vull dir que hem
d’obrir pas a una nova educació, una educació que no desentoni amb el segle que
vivim, el segle XXI.
No hay comentarios:
Publicar un comentario