L'avaluació no és un càsting.

Aquesta setmana abordem el tema de l’avaluació. Aquest un tema molt important dins el món de l’educació, tot i que de vegades passa desapercebut ja que alguns mestres ho entenen només com una correcció o una nota i allò cert es que amaga molt més ja que juga una part fonamental en el canvi que necessita el sistema educatiu, com bé diu en José Luís Castillo (2011)al seu vídeo:” El timón que nos puede permitir esa reinvención de la profesión docente, el timón más eficiente, el timón más eficaz puede ser la evaluación".

Així doncs, aquesta és molt important perquè és el motor de l’aprenentatge, allò que ho condiciona tot. Depenent de com un mestre avaluï aprendran els seus alumes d’una manera o d’un altra.

Primerament, definirem els diversos tipus que n’hi ha segons els diversos criteris mitjançant els quals es poden classificar:

·        Pel que fa a la finalitat:

a)      Inicial o diagnóstica: serveix per conèixer el punt de partida dels alumnes.

b)      Sumativa o integradora: serveix per arribar a conèixer el resultat final

c)       Formativa o reguladora: serveix per conèixer l’aprenentatge durant el procés.

·         Pel que fa al moment de la seva aplicació:

a)      Inicial: coincideix amb l’inici del procés.

b)      Final: està vinculada al final d’un procés per conèixer si s’han aconseguit uns objectius.

c)       Processual: És una avaluació al llarg del procés.

·         Segons l’àmbit d’extensió:

a)      Parcial: Avalua determinats elements o dimensions de la totalitat.

b)      Global: Es dirigeix a determinar aspectes clau d’un conjunt.

·         Segons el grau de relació amb l’avaluador:

a)      Externa: Si els agents avaluadors no han participat en el procés d’ensenyament-aprenentatge.

b)      Interna: La realitzen els participants del procés que s’avalua. Dins d’aquest tipus hi trobem tres subdivisions: Autoavaluació: on l’avaluador i l’avaluat són la mateixa persona. Heteroavaluació: on l’avaluador i l’avaluat no coincideixen, és a dir, algú avalua la feina d’un altre. I coavaluació: on els subjectes s’avaluen mútuament.

·         Segons el criteri de comparació trobem:

a)      Av. Criterial: segons un criteri previ.

b)      Av. Normativa: segons el nivell general del grup.

Escamilla(2009) afegeix a aquesta classificació també l’avaluació inclusiva on s’integra la noció d’ajustament de l’ajuda pedagògica a la diversitat de capacitats, interessos i motivacions de l’alumnat. Però no és un tipus d’avaluació pròpiament dita ja que el cert és que totes les avaluacions deurien ser  inclusives.

Com ja en vist en entrades anteriors, l’aprenentatge i l’ensenyament per competències ho canvia tot: els espais que ja no s’han de reduir només a l’aula, les eines que s’utilitzen que cada vegada haurien de ser més però sempre utilitzant-les d’una manera adient , el temps perquè el treball per competències requereix una inversió més gran d’aquest , la metodologia, els docents... i l’avaluació no podria ser menys.

Tradicionalment l’avaluació s’ha entès com un instrument per sancionar i qualificar on el subjecte d’avaluació és l’alumne. Aquest tipus de avaluació seria de caire: diagnòstic, final, criteri al, parcial i respondria a una heteroavaluació del mestre als alumnes. Segons na Neus Sanmartí  aquest procés ha de tenir 3 etapes: recollir informació, analitzar aquesta i emetre un judici i prendre decisions però una visió competencial de l’aprenentatge comporta canviar què, com, quan i per què s’avalua. És evident que si després d’haver fet al alumnes descobrir, treballar en equip, utilitzar eines.. allò que els avaluem és el que explica el llibre de text ,i a més a més quan més literal sigui allò que escriuen millor, hem tirat per terra tot el costós procés anterior.

L’avaluació de l’ensenyament i aprenentatge per competències cal que sigui orientadora, personalitzada i participativa, com bé ho diu na Neus Sanmartí:  “L’avaluació com a mitjà per comprovar què s’ha après i quantificar o qualificar els resultats d’un procés d’ensenyament-aprenentatge per tal d’orientar l’alumnat en els seus estudis futurs, i al professorat i a les persones que gestionen el sistema educatiu en els canvis a introduir, per acreditar aprenentatges, o per classificar o seleccionar l’alumnat.” Que avaluï no només el producte final sinó tot el procés, és a dir que s’encarregui realment d’avaluar l’aprenentatge i això ho recull molt bé aquesta frase d’en Zabala(2007): ’La evaluación de la escuela debe dirigirse a todo el proceso de enseñanza y aprendizaje, no sólo a los resultados que ha conseguido el alumnado, sino a cualquiera de las tres variables que intervienen en el proceso de enseñanza y aprendizaje (…)’’ . I no pas una avaluació que qualifiqui i classifiqui els alumnes sota nombres que no signifiquen res i que no ens diuen si s’ha aprés o no sinó el nombre de paraules del llibre de text que el discent sap memoritzar. Aquest darrer tipus d’avaluació és el que na Neus Sanmartí defineix així : “L’avaluació com a mitjà per comprovar què s’ha après i quantificar o qualificar els resultats d’un procés d’ensenyament-aprenentatge per tal d’orientar l’alumnat en els seus estudis futurs, i al professorat i a les persones que gestionen el sistema educatiu en els canvis a introduir, per acreditar aprenentatges, o per classificar o seleccionar l’alumnat.”

Un altre tret que té una gran importància en tot aquest procés del canvi de l’avaluació és el ser transparents amb els criteris de correcció i fer-los públics, permetent als nens sabre que és allò que s’avaluarà i com es farà i fins i tot, cercant la perfecció, pactant amb els alumnes els criteris per fer les avaluacions.

Però que tot això canviï no queda sols en mans dels docents, també juguen un paper clau les famílies. Cal que aquestes canviïn la seva visió tradicional de l’escola i deixin de pensar que el nen aprèn més quants més deures té o quan més hores passa davant de l’odiós llibre de text. Per això necessitem mestres professionals que tinguin ben clar que volen treballar d’aquesta manera i que siguin capaços d’argumentar per què volen fer-lo per tal de convèncer als pares de que aquesta nova metodologia és la millor per a l’aprenentatge dels seus fills i així que aquests preguntin als seus fills, quan arribin a casa després de classe, què han aprés, cóm ho han fet i per a què els serveix i no quina nota han tret.

En aquest punt us engantxo un vídeo sobre l'alavuació i l'enllaç a la conferència que va donar na Neus Sanmartí a Eivissa parlant precisament d'aquest tema.

Aquesta setmana m’ha semblat molt profitosa ja que m’he adonat que no sabia res sobre l’avaluació i ara en sé una mica més, tot i que mai es sap tot i sempre hi ha que continuar llegint sobre el tema i aprenent.

Jo pensava que només hi havia una manera d’avaluar, la tradicional, i que aquesta era la correcta. De fet, sempre era de les que no es quedava tranquil·la després d’haver fet un examen fins que no sabia que nota havia tret i ara.. m’he adonat que una nota no diu res, que els números amaguen moltes coses i que normalment només recullen allò que l’alumne no sap fer i no incideix en allò que fa bé. Des de que vàrem començar a parlar de les competències em va assaltar el dubte de com hauria d’avaluar-se aquest tipus d’aprenentatge i ara , després d’haver llegit na Neus Sanmartí, en Zabala y els diferents blocs que he esmentat abans, tinc clar que ha de tenir una funció orientadora i no pas diferenciadora i que ha de respondre a uns criteris previs per tal que el alumne sàpiga que és allò que s’avaluarà.

A més a més, tinc clar que l’avaluació ha de servir per reconèixer  no només on falla l’alumne sinó també on falla el mestre ja que moltes vegades allò que és erroni és la metodologia que s’utilitza, ja que el mestre ha d’adequar aquesta a les necessitats dels seu alumnes.

Aquí us aferro l'artefacte d'aquesta setmana:

Pel que fa aaquest ,no m’ha semblat mica fàcil, és cert que no es el primer powerpoint que faig però en aquest cas no sabia quina informació havia de posar i quina havia de suprimir per tal de que no fos massa llarg i el resultat fos bo. Però finalment em sento satisfeta amb el resultat i orgullosa d’haver pogut fer un powerpoint senzill que recull tanta veritat. A més a més el programa slideshare m'ha semblat prou fàcil d'utilitzar ja que només al registrar-te ja et dona l'opció de pujar el teu artefacte i ho fa d'una forma molt ràpida i senzilla.

"No pretendamos que las cosas cambien si siempre hacemos lo mismo". Albert Einstein

En entrades anteriors ja vaig parlar de les competències, referint-me a la seva definició i en les tres potes que es basaven ( procediments, actituds i conceptes) però , com ja vaig dir, no sabia res de com hauria de distribuir-se un aula per fer ensenyament per competències, ni quines metodologies emprar ni tampoc quines eines. És d’això del que parlaré a l’entrada d’aquesta setmana, ja que després d’haver llegit el capítol deu del llibre Once ideas clave: cómo aprender y enseñar competencias d’en Zabala , d’haver vist els vídeos de Jacint Verdaguer i parlant-ne un poc en classe, trobo que ja tinc ben assolits aquests aspectes que abans no sabia.

Per començar, les competències bàsiques impliquen la necessitat de donar un gir de 180º al currículum ,ja que com vaig dir la setmana passada el currículum es bassa en els conceptes i les competències giren en torn a altres factors també. Per tant, un currículum adient per l’ensenyament per competències hauria de ser globalitzador perquè el coneixement tot i que impliqui diferents àrees és un tot sol i no un currículum interdisciplinar com és ara, és a dir, diferenciat en disciplines que valora els conceptes però no l’aprenentatge. De la mateixa manera, també els mestres haurien d’entendre el coneixement de forma global, vull dir, en una mateixa assignatura es desenvoluparan diferents competències i cal que els mestres s’encarreguin de totes aquestes. Per exemple a una classe de matemàtiques no només s’assoleix la competència logicomatemàtica ja que s’ha d’aprendre a llegir els enunciats dels problemes, desenvolupament així també la competència lingüística. Així doncs, la valoració i el desenvolupament de una competència no ha de recaure necessàriament en mans del mestre d’una sola assignatura.

També impliquen un canvi respecte al professorat. El mestre deixa de ser el protagonista i passa a ser-ho el discent, això no vol dir que s’alliberi de responsabilitats. Quan es dona aquest canvi ,el treball del mestre es torna encara més difícil ja que allò fàcil es col·locar-se al davant dels alumnes i donar la lliçó mentre ells romanen en silenci i ara haurà de guiar-los en el seu aprenentatge, de oferir als seus nens les eines adients, de fer-los participar...Cal que els mestres comencin a donar més importància al coneixement que als continguts i cal que sigui flexible, és a dir que no extermini l’espontaneïtat pròpia dels nens perquè així erradicarà el seu interès per l’aprenentatge. Un bon mestre de l’ensenyament per competències utilitza la tecnologia ja que les eines són importants, però no pot oblidar la tecnologia dolça. Per tant, cal que el mestre s’interessi pels seus alumnes i que no oblidi la seva part més humana. Trobo que això ho reflecteix bé aquest poema d’en Benedetti  que he trobat al bloc d’en Villarrubia:

Compañera,

usted sabe

que puede contar conmigo,

no hasta dos ni hasta diez

sino contar conmigo.

...

Una altra cosa que haurà d’introduir-se a l’ensenyament són les eines. Cal aprofitar les noves eines que ens permeten donar resposta a les necessitats pedagògiques dels nostres alumnes però no de qualsevol forma, sinó amb una metodologia adient. És a dir, no hem d’utilitzar els ordinador per fer dictats, per exemple.

Tampoc no ens hem d’oblidar de la importància del temps i dels espais.

El temps normalment és tancat, d’una hora, i l’aprenentatge per competències comporta una inversió més gran de temps, doncs seria necessari que el temps fos flexible i es pogués adaptar, sempre dins de l’horari escolar, és clar!, a les diferents activitats que es donaran a terme a classe.

El treball per projectes s’inicia amb el plantejament d’un repte amb forma de pregunta per part del mestre, després s’han de tenir en compte els coneixements previs, s’ha de pensar com podrem solucionar el repte i una vegada solucionat cal que reflexionin sobre qué i cóm han aprés, per això necessitarem diferents agrupaments depenent del reptes, és a dir, grups flexibles:

·         En gran grup: sobretot en la part inicial i final de les activitats.

·         En petits grups heterogenis: On agrupem a nens que tenen majors habilitats en aquest aspecte concret amb nens amb una major dificultat, afavorint així la millora de uns i l’aprenentatge dels altres.

·         En petits grups homogenis: On tots els nens tenen el mateix nivell per assolir una determinada activitat.

·         Individual: sobretot per a les tasques de memorització i estudi. Tot i que l’aprenentatge per competències no es basa en això sí que és una part important, igual que la resta, ja que hi ha certes coses que no ens queda una altra forma d’aprendre-les que memoritzant.

Així doncs, haurem d’adaptar l’espai al tipus d’activitat en mesura del que sigui possible, com bé diu en Zabala(2007) en la següent frase: “ La fórmula habitual de situar al alumnado en filas orientadas hacia la pizarra es apropiada para las actividades de las distintas fases en las que el profesor ha de dirigirse a todo el grupo clase[...]. En cambio, para muchas de las actividades de construcción de los contenidos conceptuales y, especialmente, en el Trabajo de ejercitación, será imprescindible una distribución del espacio que se adapta a las características de la correspondiente dinámica grupal, ya sean pequeños grupos homogéneos o heterogéneos.”

I no només dins l’aula, a vegades també, haurem d’emprar altres llocs de l’escola o fora d’aquesta com diu en Zabala (2007): “Así mismo, en función de las competencias que se enseñen y de las exigencias del aprendizaje de los componentes conceptuales o procedimentales, será imprescindible la utilización de espacios distintos del aula: biblioteca, mediateca, patio, barrio…” L’espai,  tot i que és tan important, encara es bassa en l’aula i és difícil aconseguir  que entenguin que es pot ensenyar a llocs diferents i que es deu fer perquè si totes les activitats no són iguals perquè hem de fer-les al mateix lloc? En aquest punt vos deixo una frase d’en Pedro Villarrubia : “ Hacer entender que áreas y actividades diferentes requieren espacios diferentes resulta muy difícil en una enseñanza estandarizada e industrial donde lo único que se calcula es el número de alumnos y se da aulas iguales para todo el mundo. El estrecho espacio de un pupitre horizontal no es suficiente para crear algo nuevo. De ahí a ponerse a colorear fotocopias o cuadernos “de plástica” sólo hay un paso muy fácil de dar, pero muy triste y aburrido. Que nos veamos obligados a impartir las materias artísticas en lugares idénticos a otras materias, iguala nuestro contenido a teorías artísticas y ejercicios de repetición, y no de creación.”

Amb tot això ,cada vegada vaig tenint més clar que el meu treball no serà una tasca senzilla com potser pensava abans de començar aquest primer curs del grau, però això no m’amoïna i continuo tenint la mateixa il·lusió d'abans, ja que tot es pot aconseguir si t’ho proposes. També abans em semblava un repte molt complicat el anar escrivint aquí setmanalment allò que aprenia però poc a poc vaig fent tots els coneixements meus i plasmar-los aquí ja no em resulta un problema sinó gairebé un plaer, em sento orgullosa cada setmana després d’haver escrit la meva entrada.

Com ja he dit a l’inici d’aquest text he aprés sobretot la importància de la flexibilitat, ja sigui en el mateix professor  com en els espais o en el temps, és a dir, que fer les coses de manera globals i no taxativa i limitada proporcionarà un coneixement molt més ampli als nens.

Per últim aquí vos deixo la foto d’una situació de la vida real que podria plantejar als meus alumnes com a repte per a aconseguir que aprenguin coses sobre la pluja. Podria plantejar diverses preguntes per abordar el tema: d’on ve l’aigua de la pluja? Algú la llança des del cel? Per què plou?

La veritat es que l’artefacte d’aquesta setmana m’ha semblat un poc més difícil que els anteriors, no a nivell tècnic ja que només he hagut de pujar la foto a Flickr ( tot i que fer fotos de la pluja no es mica fàcil, vaig intentar fotografiar-la sense vidres per enmig però no s’apreciava que plovia)i això ja ho havia fet abans, sinó per la dificultat que comporta trobar en la vida real situacions que puguin servir-nos a classe i no perquè hi manquin precisament, sinó perquè estam acostumats a passar per la vida sense aturar-nos quasi a mirar allò que ens envolta i molt menys a analitzar-lo. Però m’ha servit molt perquè crec que per a una mestra es fonamental aquesta capacitat d’observació i anàlisi per tal de poder aprofitar-lo per a les seves lliçons.

El currículum

Aquesta setmana parlaré  del polèmic currículum.

Primer definiré el terme utilitzant una definició que he llegit en el bloc profesor en la secundaria que diu així: “El currículum nos habla de qué se debe enseñar pero también de los métodos y estrategias para conseguirlo, así como debe explicitar cómo, cuándo y de qué manera evaluar” .

Com bé diu el llibre Aprendre i ensenyar a l’Educació Infantil de Eulàlia Bassedas, Teresa Huguet i Isabel Solé: “ hi ha diferents fonts que ens ajuden a prendre decisions a nivell curricular.” , i aquestes són les quatre següents:

1.      L’anàlisi sociocultural: que determina que es allò important que han de conèixer els nens basant-se en el propi context sociocultural.

2.      L’anàlisi psicològica: que determina que es allò important tenint en compte el desenvolupament cognitiu de l’alumnat.

3.      L’anàlisi disciplinària: que determina allò rellevant de cada àrea.

4.      L’anàlisi pedagògica: determina com s’ha d’ensenyar el contingut depenent de la disciplina i del desenvolupament cognitiu.

De l’adaptació curricular abans només s’encarregava l’administració però quan es va introduir la LOGSE el currículum va passar a ser flexible i obert, això vol dir que no totes les decisions es prenen des de l’Administració educativa, així doncs, l’adaptació d’aquest es fa mitjançant tres nivells:

Primer nivell: l’agent responsable és l’Administració educativa, és a dir el MEC(Ministeri d’Educació i Ciència).

Segon nivell: queda en mans del centre.

Tercer nivell: els encarregats de fer l’adaptació en aquest nivell és el mestre pròpiament dit.

Però moltes vegades en aquest últim nivell l’adaptació no es produeix ja que com els mestres estan saturats de burocràcies, cauen en l’error de no fer les corresponents adaptacions curriculars i d’utilitzar la que fa el llibre de text, oblidant la seva professionalitat. Clar que  l’adaptació que fa el nivell administratiu no pot resoldre les necessitats de tots els alumnes ja que no hi ha dos nens iguals i d’això s’ha d’encarregar el mestre que es qui coneixerà els seus nens i les seves necessitats educatives.Com bé diu aquesta frase que he tret del bloc de Felipe Zayas(2011)  :” lo que hay detrás de todo esto es  la renuncia por parte del profesorado a interpretar, adecuar, concretar el currículum oficial de acuerdo con el contexto educativo. La renuncia a determinar qué es realmente relevante y a explorar las formas de trabajo más adecuadas en relación con  los diversos tipos de aprendizajes”.

(Aquesta és una imatge de Néstor Alonso)

És cert que aquest treball moltes vegades es veu dificultat per què ,com tot en aquesta societat ,el currículum també està embrutat per la política. Així, cada vegada que canvien els presumptes representants del poble, allò que primer canvien són les lleis respecte a l’educació,  variant també el currículum i donant als mestres més feina encara de la que ja en tenen. Crec que seria convenient que els diferents partits polítics fessin un pacte mitjançant el qual estableixin unes bases inamovibles dins d’aquest. Malgrat això, si un professor té clara la seva funció, els seus objectius i la seva professionalitat donarà igual el nombre de vegades que es modifiqui el currículum perquè tindran tan clar l’horitzó al qual volen apropar-se que aconseguiran fer un bon tractament del currículum que assoleixi les necessitats dels seus alumnes. Per tant, vull deixar clar que això no es una excusa per no fer les adaptacions que ens pertoquen del currículum i deixar-ho tot en mans del llibre de text. Aquesta paraula, professionalitat, és molt important que els mestres la tinguin ben assolida i clara ja que això marcarà molt la seva docència i l’aprenentatge dels seus nens.

També cal explicar uns dels problemes més grans en relació al currículum, aquest està ancorat a la visió tradicional de l’educació ,com reflexa aquesta frase de Pedro Villarrubias(2011):”Alguien lo ha comparado con la Biblia, que permite múltiples interpretaciones. Sí, pero siguiendo una historia antigua, básica, lineal, dividida, conservadora: usted está aquí, si usted se aprende/interpreta/repite esto y aquello llegará hasta allá.”, ja que basa el que s’ha d’aprendre en un munt de fets, conceptes i principis i això impossibilita l’ensenyament per competències ja que els mestres tenen un temps limitat per donar tots els coneixements i òbviament és molt més lent experimentar, crear , treballar en grup...que  utilitzar el mètode de les classes magistrals on el mestre explica davant dels alumnes i aquests només memoritzen i no entenen, això es veu reflectit en la següent frase de FelipeZayas(2011):“Sabemos que una metodología basada en la actividad de los alumnos (observación, búsqueda )de información, reflexión sobre  lo observado y/o leído, sistematización de conceptos, composición de textos o preparación de exposiciones orales para comunicar lo aprendido, etc.) requiere procesos de trabajo de una cierta complejidad y, por tanto, de una cierta duración.”Això comporta que els nens poc temps després oblidin tot allò que en teoria havien aprés ja que voler donar tants conceptes en un breu temps comporta el donar-los per damunt i no aprofundir . Potser aquesta presa per assolir el màxim nombre de conceptes en un únic curs és la raó per la qual el currículum té aquest nom, ja que currículum-i en llatí vol dir cursa i l’educació, tot i que s’entén així, no ha de ser una cursa de velocitat on hem d’assolir els coneixements de forma molt ràpida sinó un exercici de resistència on hem d’assolir al nostre ritme uns coneixements sense  aturar mai el nostre aprenentatge.

Ir a descargar

Abans de l’explicació de na Gemma d’aquesta setmana ,d’haver llegit les entrades dels diferents blocs que ens ha recomanat i el llibre Aprendre i ensenyar a l’Educació Infantil de Eulàlia Bassedas, Teresa Huguet i Isabel Solé, l’únic currículum que coneixia era el currículum vitae al qual vaig tenir que enfrontar-me fa un parell d’anys. Potser si suposava que darrere de l’educació hi havia uns objectius mínims que tots els nens havien d’assolir i que això ho determinava el Ministeri d’Educació però no sabia que s’anomenava currículum ni que aquest passava després per dos nivells d’ajustament: un que queda en mans del centre i un altre en mans de l’equip docent. És a dir que, tot i que sempre he volgut ser mestra, no tenia ni idea de que hauria d’ajustar el currículum per al meu grup d’alumnes  tenint en compte les seves necessitats.

 Amb tot això que he aprés aquesta setmana a classe trobo que he conegut un altre aspecte que hauré d’assolir en la meva futura professió i conèixer-lo des del principi m’ajudarà ,però encara necessito saber com s’ha de fer una adaptació curricular i espero poder aprendre-ho al llarg del meu grau.

Respecte a l’artefacte d’aquesta setmana, trobo que ivoox és molt fàcil d’utilitzar. Jo ,abans de pujar-la, he fet la gravació amb un telèfon mòbil i m’ha resultat molt còmode ja que no tot el món té micròfons (jo en el meu cas no en tenia) però sí que la gran majoria tenim un telèfon mòbil que ens permet fer gravacions. A més a més, avui dia els telèfons mòbils deurien utilitzar-se més per fer coses d’aquest tipus ja que es una eina molt còmoda, amb moltes possibilitats i que tots coneixem, en major o menor grau, i això ens facilita molt la tasca.