El rol del mestre.

Com ja vaig explicar a la entrada anterior hi ha grans diferències entre l’escola transmisiva i l’escola constructivista. Una de les més importants es basa en les finalitats.


L’escola tradicional o transmisiva vol que els nens interioritzin les normes socials limitant-se a na única visió de la vida i reproduint un sistema social quan l’educació no ha de servir per reproduir sinó per construir. Té com a fins formar a les persones com a futurs treballadors i no pas com a futurs ciutadans, creure que tots tenim les mateixes oportunitats i és només el nen el culpable del seu èxit o fracàs escolar quan allò cert es que tothom tingui una plaça a l’escola no suposa la igualtat d’oportunitats... Mentre que l’escola constructivista té uns altres objectius com el desenvolupament de la personalitat integral dels nens, que els nens aprenguin a crear coneixement , que coneguin el món no per a acceptar-lo sinó per poder modificar-lo.. Com que les finalitats són tan diferents i la finalitat ho condiciona tot , a una escola que té com a objectiu el desenvolupament i formació de la persona el rol del mestre ha de ser molt diferent al que hi era a l’escola tradicional.
Un factor molt important per a un mestre del segle XXI és la capacitat d’improvisar , és a dir , que per molt que et preparis una classe sempre passaran imprevistos que et faran canviar la seva orientació com bé diuen Jaume Cela i Juli Palau : “ En nuestra profesión, lo imprevisible es tan importante como lo previsible. Ser maestro es practicar un tipo de arte, porque por mucho que te prepares y que conozcas a tus alumnos y que preveas numerosas situaciones, siempre aparecen otras que te sorprenden y que debes atender”. Un altre factor molt important és la autoestima. Hi ha mestres que tenen una autoestima molt baixa perquè el treball del mestre sempre s’ha infravalorat i a més a més sempre se’l sol culpabilitzar dels grans mals de la societat però els mestres han de ser conscients de la importància del seu treball i han de saber gaudir dels bons moments que els donarà la seva professió que també seran molts. Per tant, un bon mestre del segle XXI ha de tenir una autoestima alta ja que com bé diu en Jaume Carbonell(2008) : “ Los maestros y maestras con autoestima se aceptan a si mismos, reconociendo sus limites pero cultivando y recreando sus potencialidades y posibilidades; saben gozar de los tímidos avances y de las pequeñas cosas- porque las pequeñas cosas son poderosas-; tienen la mente abierta a las nuevas sugerencias y alternativas ; y, lo más importante, son capaces de dialogar con sí mismos para fortalecer el diálogo con los demás. Todo esto es lo que produce bienestar docente.”
A més a més, en Jaume Carbonell(2008) estableix deu atributs que un bon mestre o una bona mestra no han d’oblidar mai. Aquests són els següents: “ el conocimiento de la infancia y la adolescencia, la relación amorosa y afectiva, la relación con la cultura, la innovación crítica y progresista, el compromiso político y social, el valor del testimonio, la formación permanente. Entre la cooperación y las redes docentes y que hay razones para la esperanza”.
Els nous mestres han de deixar de banda el individualisme i el corporativisme. El individualisme impedeix la col•laboració amb altres professors i professionals que podrien enriquir les nostres classes i facilitar la tasca de donar als alumnes un coneixement menys limitat. El corporativisme és insolidari ja que anteposa els interessos particulars de un determinar col•lectiu als interessos generals de la societat.
 En general, un bon mestre del segle XXI ha d’ensenyar als nens a construir coneixement, a resoldre problemes i no a abocar les culpes a uns altres i a ensenyar als nens com és el món però no per tal de que l’acceptin sinó perquè puguin canviar-lo i millorar-lo, com diu a la nota informativa de la UNESCO(2009): “Teachers play a leading role in giving students the knowledge,attitudes and values that help them understand the world and become agents of change.” Però per conèixer tot això cal que els mestres del segle XXI coneguin els continguts , sàpiguen ensenyar i sàpiguen utilitzar les eines per ensenyar ,no oblidant mai que aquests tres coneixements per ells tots sols són totalment insuficients.


 

Trobo que cada vegada vaig aprenent una mica més de la diferencia entre ambdós models d’escola i això em fa tenir cada vegada més clar allò que vull en la meva futura docència(Ser una professora del segle XXI amb totes les lletres) i també allò que no vull (caure en males pràctiques que em portin a basar-me només en els coneixements acadèmics). Però continuo tenint aquella sensació de la que parlava a la primera entrada, d’angoixa per tot allò que estic descobrint . Per tot allò que amb l’exemple em varen ensenyar i que jo creia que era allò que hauria de fer quan fos mestra( ja que jo pensava que aquella era la manera correcta ).Però si he de ser sincera estic molt més angoixada per pensar en tot allò que em queda per descobrir , per tot allò que aprendré. A pesar d'aquesta sensació de desconcert una cosa tinc ben clara, aniré fins al final, aprendré tot allò que pugui i donaré als meus alumnes un ensenyament com el que a dia d’avui me’n adono que m’hauria agradat tenir.