martes, 13 de noviembre de 2012

"No pretendamos que las cosas cambien si siempre hacemos lo mismo". Albert Einstein


En entrades anteriors ja vaig parlar de les competències, referint-me a la seva definició i en les tres potes que es basaven ( procediments, actituds i conceptes) però , com ja vaig dir, no sabia res de com hauria de distribuir-se un aula per fer ensenyament per competències, ni quines metodologies emprar ni tampoc quines eines. És d’això del que parlaré a l’entrada d’aquesta setmana, ja que després d’haver llegit el capítol deu del llibre Once ideas clave: cómo aprender y enseñar competencias d’en Zabala , d’haver vist els vídeos de Jacint Verdaguer i parlant-ne un poc en classe, trobo que ja tinc ben assolits aquests aspectes que abans no sabia.
Per començar, les competències bàsiques impliquen la necessitat de donar un gir de 180º al currículum ,ja que com vaig dir la setmana passada el currículum es bassa en els conceptes i les competències giren en torn a altres factors també. Per tant, un currículum adient per l’ensenyament per competències hauria de ser globalitzador perquè el coneixement tot i que impliqui diferents àrees és un tot sol i no un currículum interdisciplinar com és ara, és a dir, diferenciat en disciplines que valora els conceptes però no l’aprenentatge. De la mateixa manera, també els mestres haurien d’entendre el coneixement de forma global, vull dir, en una mateixa assignatura es desenvoluparan diferents competències i cal que els mestres s’encarreguin de totes aquestes. Per exemple a una classe de matemàtiques no només s’assoleix la competència logicomatemàtica ja que s’ha d’aprendre a llegir els enunciats dels problemes, desenvolupament així també la competència lingüística. Així doncs, la valoració i el desenvolupament de una competència no ha de recaure necessàriament en mans del mestre d’una sola assignatura.


També impliquen un canvi respecte al professorat. El mestre deixa de ser el protagonista i passa a ser-ho el discent, això no vol dir que s’alliberi de responsabilitats. Quan es dona aquest canvi ,el treball del mestre es torna encara més difícil ja que allò fàcil es col·locar-se al davant dels alumnes i donar la lliçó mentre ells romanen en silenci i ara haurà de guiar-los en el seu aprenentatge, de oferir als seus nens les eines adients, de fer-los participar...Cal que els mestres comencin a donar més importància al coneixement que als continguts i cal que sigui flexible, és a dir que no extermini l’espontaneïtat pròpia dels nens perquè així erradicarà el seu interès per l’aprenentatge. Un bon mestre de l’ensenyament per competències utilitza la tecnologia ja que les eines són importants, però no pot oblidar la tecnologia dolça. Per tant, cal que el mestre s’interessi pels seus alumnes i que no oblidi la seva part més humana. Trobo que això ho reflecteix bé aquest poema d’en Benedetti  que he trobat al bloc d’en Villarrubia:
Compañera,
usted sabe
que puede contar conmigo,
no hasta dos ni hasta diez
sino contar conmigo.
...
Una altra cosa que haurà d’introduir-se a l’ensenyament són les eines. Cal aprofitar les noves eines que ens permeten donar resposta a les necessitats pedagògiques dels nostres alumnes però no de qualsevol forma, sinó amb una metodologia adient. És a dir, no hem d’utilitzar els ordinador per fer dictats, per exemple.

Tampoc no ens hem d’oblidar de la importància del temps i dels espais.
El temps normalment és tancat, d’una hora, i l’aprenentatge per competències comporta una inversió més gran de temps, doncs seria necessari que el temps fos flexible i es pogués adaptar, sempre dins de l’horari escolar, és clar!, a les diferents activitats que es donaran a terme a classe.

El treball per projectes s’inicia amb el plantejament d’un repte amb forma de pregunta per part del mestre, després s’han de tenir en compte els coneixements previs, s’ha de pensar com podrem solucionar el repte i una vegada solucionat cal que reflexionin sobre qué i cóm han aprés, per això necessitarem diferents agrupaments depenent del reptes, és a dir, grups flexibles:
·         En gran grup: sobretot en la part inicial i final de les activitats.
·         En petits grups heterogenis: On agrupem a nens que tenen majors habilitats en aquest aspecte concret amb nens amb una major dificultat, afavorint així la millora de uns i l’aprenentatge dels altres.
·         En petits grups homogenis: On tots els nens tenen el mateix nivell per assolir una determinada activitat.
·         Individual: sobretot per a les tasques de memorització i estudi. Tot i que l’aprenentatge per competències no es basa en això sí que és una part important, igual que la resta, ja que hi ha certes coses que no ens queda una altra forma d’aprendre-les que memoritzant.

Així doncs, haurem d’adaptar l’espai al tipus d’activitat en mesura del que sigui possible, com bé diu en Zabala(2007) en la següent frase: “ La fórmula habitual de situar al alumnado en filas orientadas hacia la pizarra es apropiada para las actividades de las distintas fases en las que el profesor ha de dirigirse a todo el grupo clase[...]. En cambio, para muchas de las actividades de construcción de los contenidos conceptuales y, especialmente, en el Trabajo de ejercitación, será imprescindible una distribución del espacio que se adapta a las características de la correspondiente dinámica grupal, ya sean pequeños grupos homogéneos o heterogéneos.”
I no només dins l’aula, a vegades també, haurem d’emprar altres llocs de l’escola o fora d’aquesta com diu en Zabala (2007): “Así mismo, en función de las competencias que se enseñen y de las exigencias del aprendizaje de los componentes conceptuales o procedimentales, será imprescindible la utilización de espacios distintos del aula: biblioteca, mediateca, patio, barrio…” L’espai,  tot i que és tan important, encara es bassa en l’aula i és difícil aconseguir  que entenguin que es pot ensenyar a llocs diferents i que es deu fer perquè si totes les activitats no són iguals perquè hem de fer-les al mateix lloc? En aquest punt vos deixo una frase d’en Pedro Villarrubia : “ Hacer entender que áreas y actividades diferentes requieren espacios diferentes resulta muy difícil en una enseñanza estandarizada e industrial donde lo único que se calcula es el número de alumnos y se da aulas iguales para todo el mundo. El estrecho espacio de un pupitre horizontal no es suficiente para crear algo nuevo. De ahí a ponerse a colorear fotocopias o cuadernos “de plástica” sólo hay un paso muy fácil de dar, pero muy triste y aburrido. Que nos veamos obligados a impartir las materias artísticas en lugares idénticos a otras materias, iguala nuestro contenido a teorías artísticas y ejercicios de repetición, y no de creación.”


Amb tot això ,cada vegada vaig tenint més clar que el meu treball no serà una tasca senzilla com potser pensava abans de començar aquest primer curs del grau, però això no m’amoïna i continuo tenint la mateixa il·lusió d'abans, ja que tot es pot aconseguir si t’ho proposes. També abans em semblava un repte molt complicat el anar escrivint aquí setmanalment allò que aprenia però poc a poc vaig fent tots els coneixements meus i plasmar-los aquí ja no em resulta un problema sinó gairebé un plaer, em sento orgullosa cada setmana després d’haver escrit la meva entrada.
Com ja he dit a l’inici d’aquest text he aprés sobretot la importància de la flexibilitat, ja sigui en el mateix professor  com en els espais o en el temps, és a dir, que fer les coses de manera globals i no taxativa i limitada proporcionarà un coneixement molt més ampli als nens.
Per últim aquí vos deixo la foto d’una situació de la vida real que podria plantejar als meus alumnes com a repte per a aconseguir que aprenguin coses sobre la pluja. Podria plantejar diverses preguntes per abordar el tema: d’on ve l’aigua de la pluja? Algú la llança des del cel? Per què plou?

SAM_0635

La veritat es que l’artefacte d’aquesta setmana m’ha semblat un poc més difícil que els anteriors, no a nivell tècnic ja que només he hagut de pujar la foto a Flickr ( tot i que fer fotos de la pluja no es mica fàcil, vaig intentar fotografiar-la sense vidres per enmig però no s’apreciava que plovia)i això ja ho havia fet abans, sinó per la dificultat que comporta trobar en la vida real situacions que puguin servir-nos a classe i no perquè hi manquin precisament, sinó perquè estam acostumats a passar per la vida sense aturar-nos quasi a mirar allò que ens envolta i molt menys a analitzar-lo. Però m’ha servit molt perquè crec que per a una mestra es fonamental aquesta capacitat d’observació i anàlisi per tal de poder aprofitar-lo per a les seves lliçons.

No hay comentarios:

Publicar un comentario