En entrades anteriors ja vaig parlar de les
competències, referint-me a la seva definició i en les tres potes que es
basaven ( procediments, actituds i conceptes) però , com ja vaig dir, no sabia
res de com hauria de distribuir-se un aula per fer ensenyament per
competències, ni quines metodologies emprar ni tampoc quines eines. És d’això
del que parlaré a l’entrada d’aquesta setmana, ja que després d’haver llegit el
capítol deu del llibre Once ideas clave: cómo aprender y enseñar
competencias d’en Zabala , d’haver vist els vídeos de
Jacint Verdaguer i parlant-ne un poc en classe, trobo que ja tinc ben assolits
aquests aspectes que abans no sabia.
Per començar, les competències bàsiques
impliquen la necessitat de donar un gir de 180º al currículum ,ja que com vaig
dir la setmana passada el currículum es bassa en els conceptes i les
competències giren en torn a altres factors també. Per tant, un currículum
adient per l’ensenyament per competències hauria de ser globalitzador perquè el
coneixement tot i que impliqui diferents àrees és un tot sol i no un currículum
interdisciplinar com és ara, és a dir, diferenciat en disciplines que valora
els conceptes però no l’aprenentatge. De la mateixa manera, també els mestres
haurien d’entendre el coneixement de forma global, vull dir, en una mateixa
assignatura es desenvoluparan diferents competències i cal que els mestres
s’encarreguin de totes aquestes. Per exemple a una classe de matemàtiques no només
s’assoleix la competència logicomatemàtica ja que s’ha d’aprendre a llegir els
enunciats dels problemes, desenvolupament així també la competència
lingüística. Així doncs, la valoració i el desenvolupament de una competència
no ha de recaure necessàriament en mans del mestre d’una sola assignatura.
També impliquen un canvi respecte al
professorat. El mestre deixa de ser el protagonista i passa a ser-ho el
discent, això no vol dir que s’alliberi de responsabilitats. Quan es dona
aquest canvi ,el treball del mestre es torna encara més difícil ja que allò
fàcil es col·locar-se al davant dels alumnes i donar la lliçó mentre ells
romanen en silenci i ara haurà de guiar-los en el seu aprenentatge, de oferir
als seus nens les eines adients, de fer-los participar...Cal que els mestres
comencin a donar més importància al coneixement que als continguts i cal que
sigui flexible, és a dir que no extermini l’espontaneïtat pròpia dels nens
perquè així erradicarà el seu interès per l’aprenentatge. Un bon mestre de l’ensenyament
per competències utilitza la tecnologia ja que les eines són
importants, però no pot oblidar la tecnologia dolça. Per tant, cal que el
mestre s’interessi pels seus alumnes i que no oblidi la seva part més humana.
Trobo que això ho reflecteix bé aquest poema d’en Benedetti que he trobat al bloc d’en Villarrubia:
Compañera,
usted sabe
que puede contar conmigo,
no hasta dos ni hasta diez
sino contar conmigo.
...
Una altra cosa que haurà d’introduir-se a
l’ensenyament són les eines. Cal aprofitar les noves eines que ens permeten
donar resposta a les necessitats pedagògiques dels nostres alumnes però no de
qualsevol forma, sinó amb una metodologia adient. És a dir, no hem d’utilitzar
els ordinador per fer dictats, per exemple.
Tampoc no ens hem d’oblidar de la importància del temps i dels espais.
El temps normalment és tancat, d’una hora, i
l’aprenentatge per competències comporta una inversió més gran de temps, doncs
seria necessari que el temps fos flexible i es pogués adaptar, sempre dins de
l’horari escolar, és clar!, a les diferents activitats que es donaran a terme a
classe.
El treball per projectes s’inicia amb el plantejament
d’un repte amb forma de pregunta per part del mestre, després s’han de tenir en
compte els coneixements previs, s’ha de pensar com podrem solucionar el repte i
una vegada solucionat cal que reflexionin sobre qué i cóm han aprés, per això necessitarem
diferents agrupaments depenent del reptes, és a dir, grups flexibles:
·
En gran grup: sobretot en la part
inicial i final de les activitats.
·
En petits grups heterogenis: On
agrupem a nens que tenen majors habilitats en aquest aspecte concret amb nens
amb una major dificultat, afavorint així la millora de uns i l’aprenentatge
dels altres.
·
En petits grups homogenis: On tots
els nens tenen el mateix nivell per assolir una determinada activitat.
·
Individual: sobretot per a les
tasques de memorització i estudi. Tot i que l’aprenentatge per competències no
es basa en això sí que és una part important, igual que la resta, ja que hi ha
certes coses que no ens queda una altra forma d’aprendre-les que memoritzant.
Així doncs, haurem d’adaptar l’espai al tipus
d’activitat en mesura del que sigui possible, com bé diu en Zabala(2007) en la següent
frase: “ La fórmula habitual de
situar al alumnado en filas orientadas hacia la pizarra es apropiada para las
actividades de las distintas fases en las que el profesor ha de dirigirse a
todo el grupo clase[...]. En cambio, para muchas de las actividades de
construcción de los contenidos conceptuales y, especialmente, en el Trabajo de
ejercitación, será imprescindible una distribución del espacio que se adapta a
las características de la correspondiente dinámica grupal, ya sean pequeños
grupos homogéneos o heterogéneos.”
I no només dins l’aula, a vegades també, haurem d’emprar altres llocs de l’escola
o fora d’aquesta com diu en Zabala (2007):
“Así mismo, en función de las competencias que se enseñen y de las exigencias
del aprendizaje de los componentes conceptuales o procedimentales, será
imprescindible la utilización de espacios distintos del aula: biblioteca,
mediateca, patio, barrio…” L’espai, tot i que és tan important, encara es bassa en
l’aula i és difícil aconseguir que
entenguin que es pot ensenyar a llocs diferents i que es deu fer perquè si
totes les activitats no són iguals perquè hem de fer-les al mateix lloc? En aquest
punt vos deixo una frase d’en Pedro Villarrubia : “ Hacer entender que áreas y actividades
diferentes requieren espacios diferentes resulta muy difícil en una enseñanza
estandarizada e industrial donde lo único que se calcula es el número de
alumnos y se da aulas iguales para todo el mundo. El estrecho espacio de un
pupitre horizontal no es suficiente para crear algo nuevo. De ahí a ponerse a
colorear fotocopias o cuadernos “de plástica” sólo hay un paso muy fácil de
dar, pero muy triste y aburrido. Que nos veamos obligados a impartir las
materias artísticas en lugares idénticos a otras materias, iguala nuestro
contenido a teorías artísticas y ejercicios de repetición, y no de creación.”
Amb tot això ,cada vegada vaig tenint més clar
que el meu treball no serà una tasca senzilla com potser pensava abans de
començar aquest primer curs del grau, però això no m’amoïna i continuo tenint
la mateixa il·lusió d'abans, ja que tot es pot aconseguir si t’ho proposes. També
abans em semblava un repte molt complicat el anar escrivint aquí setmanalment
allò que aprenia però poc a poc vaig fent tots els coneixements meus i
plasmar-los aquí ja no em resulta un problema sinó gairebé un plaer, em sento
orgullosa cada setmana després d’haver escrit la meva entrada.
Com ja he dit a l’inici d’aquest text he aprés
sobretot la importància de la flexibilitat, ja sigui en el mateix
professor com en els espais o en el
temps, és a dir, que fer les coses de manera globals i no taxativa i limitada
proporcionarà un coneixement molt més ampli als nens.
Per últim aquí vos deixo la foto d’una
situació de la vida real que podria plantejar als meus alumnes com a repte per
a aconseguir que aprenguin coses sobre la pluja. Podria
plantejar diverses preguntes per abordar el tema: d’on ve l’aigua de la pluja? Algú
la llança des del cel? Per què plou?
La veritat es que l’artefacte d’aquesta setmana m’ha semblat un poc més difícil que els anteriors, no a nivell tècnic ja que només he hagut de pujar la foto a Flickr ( tot i que fer fotos de la pluja no es mica fàcil, vaig intentar fotografiar-la sense vidres per enmig però no s’apreciava que plovia)i això ja ho havia fet abans, sinó per la dificultat que comporta trobar en la vida real situacions que puguin servir-nos a classe i no perquè hi manquin precisament, sinó perquè estam acostumats a passar per la vida sense aturar-nos quasi a mirar allò que ens envolta i molt menys a analitzar-lo. Però m’ha servit molt perquè crec que per a una mestra es fonamental aquesta capacitat d’observació i anàlisi per tal de poder aprofitar-lo per a les seves lliçons.
No hay comentarios:
Publicar un comentario