MYSELF

          I'm Rocio and I was born in 1994. I have two brothers who are the most important part of my life. The older one is twenty years old and his name is Juan Francisco. The younger one is Miguel Angel and he is seventeen years old.

           I love reading, the beach and I especially love drawing and because of that when I was seven years old I wanted to be an artist. But once I made a discovery, I like to teach children, so I decided to be a teacher.

          At the moment I'm studying at the University and I will be doing that for four or maybe five years. My plans for the future are to get my degree and find a job as a teacher.









Foto :Ibiza
Foto: Libros.
foto: Aula de infantil.
foto: Aula de infantil blanco y negro.

Compositions

Email:

Hi Laura,

I have got a lot og thing to tell you about my firts year at college.

The studies are very interesting for me now but at the beginning it was very stressful because everithing there was new for me and I had a lot of work to do in groups with people who I didn't know and you know that I'm very shy.

In February I sang in front of people in a music exam and it was a terrible experience for me.

Now, I have English lessons and I'm feeling stressed because as you know I'm not good at English but the lessons are fine and we practise a lot which I really like.

In general, I'm proud because I'm doing what I always wanted to do.

I have to finish now because I have to go to my class.

Keep in touch!

Love,

Rocío.

Essay.

Nowadays education is changing and the methodologies are changing too, but are traditional methodologies still better than modern methodologies?

On the one hand, traditional methodologies have good results because a lot of students who were tought with them went to the university, but is the goal of education having good marks or learning?

On the other hand, traditional methodologies focus on memorising but not on practice or learning like modern ones. Also, for traditional methodologies only the students who want to go to the university are important  but all kinds of people are important for modern methodologies like in real life or maybe we not phone a technician when our computer crashes?

In conclusion, modern methodologies are still better because they are focus on learning and is for all students, whetter want they to go to university or to do something else. So, in my opinion, education should be based only on new methodologies to teach students.

Despedida.

Gener ja plenament ha terminat, ara toca posar colzes i treure els exàmens bé però abans voldria fer una entrada final que serveixi de cloenda per a l'assignatura de Bases Didàctiques i Disseny Curricular.

Primerament, dir que jo, tot i ser una dona jove, tenia una visió tradicional de l'escola on el mestre era un home o una dona que arribava a classe ens indicava quina pàgina del llibre calia obrir per seguir les seves explicacions i que explicava mentre tots romanien en silenci escoltant, i que a final de cada trimestre posava un exàmen on allò que sortia era el que deia el llibre de text, aquelles veritats absolutes que potser ni eren veritats però que ningú podia posar en dubte. Després de tants mesos de treball puc dir orgullosa que no es aquest tipus de mestra el que vull ser, que no vull allargar més la visió tradicional de l'escola, que vull que el canvi sigui una realitat i vull formar-ne part. Arribaré a escola i no obriré el llibre de text, de fet m'agradaria no portar-ne, plantejaré als meus alumnes un repte i els ajudaré a experimentar, a crear, a viure i a coneixer cadascú a la seva forma, cadascú al seu ritme i obviament no en silenci sinó amb la participació de tots ells oferint-me idees que els interesin i els motivin.

De la mateixa manera que mai m'havia aturat a pensar que la meva visió de l'escola no encaixava amb una educació del segle XXI, tampoc m'havia aturat a pensar en moltes altres coses que acceptava sense qüestionar-me si eren útils o no i gràcies a aquesta asignatura he obert els ulls i tinc més ganes de ser mestra que mai. Una altra d'aquestes coses era que creia que el meu treball seria més fàcil i que no tendria tantes responsabilitats però he aprés,entre moltes altres coses, que l'etapa de l'educació infantil és fonamental per als nens, que tenir un bon mestre en aquesta etapa que t'ajudi a desenvolupar-te de forma integral resaltant les teves habilitats i ajudant a solucionar les teves dificultats és essencial per al posterior desenvolupament de la personalitat del nen com bé es reflecteix a l'entrada sobrel'educació infantil, aquesta etapa es fonamental. Així doncs, he descobert que la meva responsabilitat és extrema ja que marcaré les seves vides d'una forma molt profunda i en les meves mans està fer-lo de forma possitiva o de forma negativa. Tot i que,això m'angoixa un poc també em fa entendre que hauré de ser molt professional en la meva feina diariament i em fa suposar que si ho faig bé els meus futurs alumnes seran grans persones en part gràcies a mi( mai s'ha d'oblidar que en l'educació les famílies també juguen un paper molt important) i això em farà sentir-me orgullosa de la meva feina i em farà pensar que el meu esforç ha valgut moltísim la pena.

Gràcies a na Gemma, els llibres que he llegit i les entrades dels diversos blocs que he estat visitant durant aquest semenestre, m'he adonat de la importància que tenim els mestres i també que els protagonistes sempre han de ser ells, els petits. Que hauré de fer molta més feina però que cal que els ajudi i els orienti en la creació del seu propi coneixement i no pas donar-li-ho fet perquè així l'aprenentatge no seria significatiu ni útil ,que és un dels principis per ensenyar competències dels que parl en entrades anteriors, i encara que m'hauria estalviat temps de feina aquest no hauria servit per a res.

Una altra cosa que he aprés ,i potser és d'allò que menys sabia, és com he d'ensenyar per competències, que métodes cal que utilitzi, com s'han de distribuir els espais i els temps i sobretot com s'ha d'avaluar. És l'avaluació, a la que també vaig dedicar una entrada, allò que més ha canviat els meus esquemes mentals, tota la vida angoixada per treure una nota alta i ara m'he adonat que una nota no diu res, que un nou o un deu no val res i que a més a més amaga moltes coses com tot això que fa bé l'alumne. Però tot i que el canvi va ser molt brusc,m'alegra haver pogut adonar-me a temps perquè així avaluaré als meus alumnes adequadament, valorant el procediment i no només el resultat i valorant també els meus mètodes ,no deixant als nens com als únics culpables del seu éxit o fracàs.

A més a més, he conegut eines que em seran molt útils tant per a la meva formació com a mestra que serà continua ,com per a oferir-les als meus alumnes ja que vivint en el segle de la tecnologia cal aprendre a fer un bon ús de les eines que aquesta ens ofereix. He utilitzat moltres eines de la web 2.0 ampliant el meu PLE que abans de començar amb l'assignatura era aquest:

I ara, quatre mesos després és així:

Finalment, donar les gràcies a na Gemma per haver-me obert els ulls, per enseyar-me que estava equivocada i haver-me ajudat així a saber que no vull fer en la meva futura docència allò que vaig vore durant la meva experiència.

Aquí us deixo el vídeo que na Núria, n'Andrea, na Celia i jo hem fet per a tancar l'assignatura:

Debate.

Quant de temps sense escriure al bloc! Aquí soc una vegada més però aquesta entrada serà una mica diferent..

Avui parlaré sobre el debat que hem estat treballant via twitter sota l'etiqueta de #dbateiv durant aquesta setmana i que avui hem culminat amb el debat presencial a la classe de Bases Didàctiques i Disseny Curricular.

El debat era sobre l'escola tradicional contra l'escola constructivista i en aquest totes hem prés dos rols: un a favor de l'escola tradicional i un altre a favor de l'escola constructivista.

M'ha semblat interesant i entretingut però el cert és que m'ha costat més del que jo creia defensar una cosa contrària totalment a allò que pens. I m'he adonat que allò que feia uns mesos trobava normal i aceptava ara ja no ho puc tolerar ni aceptar-ho, és a dir, que ja no tolero la vigència d'una escola tradicional en ple segle XXI, que soc conscient de que el sistema necessita un canvi i més que mai, vull forma-ne part. Això ho he notat quan tenia el rol defensor de l'escola tradicional ja que m'angoixava veure aquests tweets meus defensant coses com la necesitat de la disciplina per fer-se respectar, la memorització com a única eina d'aprenentatge.. i potser això ho pensava abans però després d'haver llegit tant, d'haver escoltat na Gemma.. ara sé que un mestre pot fer-se respectar sent professional i aconseguint el seu propósit que és ensenyar i educar als nens per formar-los com a persones completes i competents i que per conseguir això no serveix amb memoritzar que necesiten descobrir, investigar..crear el seu propi coneixement.

Quan defensava l'escola constructivista m'he trobat cómoda,segura i he trobat molts més arguments per defensar la meva postura. Durant aquest rol el tema que més m'ha fet tweetetjar ha set el de l'avaluació, un tema tant important com per a ser el motor de l'aprenentatge i que l'escola tradicional utilitza per sancionar i separar i no pas per orientar als nens sobre les seves habilitats i dificultats.A més a més no avalua l'aprenentatge ja que es basa en el resultat final i no en el progrés durant el procés.Tampoc no deuria centrar-se en l'alumne ja que moltes vegades el que falla és la metodologia del mestre i ell també haura d'autoavaluar-se En aquest punt, us aferro una foto dels meus tweets sobre aquest tema:

Uns altres tema molt polémic que ha donat peu a moltes opinions ha set el de el llibre de text com a únic recurs que només serveix per aconseguir la memorització dels alumnes i no l'activació del seu raonament, la importància de l'educació infantil de la que vaig parlar a la darrera entrada del bloc i que alguns criticaven fent referència a la seva funció tradicional només de custódia però aquesta etapa és fonamental per a l'aprenentatge dels nens i per a la seva formació com a persones, i molts altres subtemes que s'han generat a mesura que avançava el debat.

Mai havia fet un debat i molt menys ho havia fet via twitter, de fet utilitzava aquesta eina com a red social per comunicar-me amb els meus amics però he aprés que té molts d'usos i moltes possibilitats aplicades a l'àmbit de l'educació i ara que les he conegut segurament en faré ús d'elles. És una activitat molt interessant per tal d'adonar-se que no tots estaran a favor de la nostra visió de l'educació i que haurem de lliurar amb molts pares acostumats a un sistema tradicional que qüestionaran el nostre treball però nosaltres, com a professionals, haurem de poder argumentar perquè la nostra és millor per als seus fills i tractar de convercer-los.

A més a més la preparació prèvia utilitzant eines de la web 2.0 com és twitter ens ha ajudat a pensar arguments a favor i en contra per tal de fer un debat més fluït i més ric durant la sessió d'avui tot i que és molt més fàcil exposar la teva opinió per escrit que no parlant davant la resta de companyes. Encara que això ens ha set molt útil perquè com ja he dit abans durant la nostra carrera tindrem que argumentar el perquè de la nostra metodologia i ho haurem de fer davant dels pares i no via internet.

L'essencialitat de l'educació infantil.

Ja fa dies que els llums començen a adornar els carrers de la nostra illa, ja s'apropen les vacances de nadal i en lloc de rebre-les amb ganes, aquest any només em recorden que els exàmens estan a la volta de la cantonada ,que tinc molts de treballs que fer encara i que em sento angoixada. Però dins d'aquesta engoixa, encara vaig fent al meu ritme amb l'esperança d'arribar a fer-lo tot quan toca i així comptar amb suficient temps per poder estudiar.

Aquesta setmana, l'entrada parla més que mai d'allò que a nosaltres, estudiants de GEDI , ens compet: la importància de l'educació infantil. Abans de començar us deixo un vídeo molt interesant:

Primerament cal que deixem clar que l'educació infantil és l'etapa d'enseyament-aprenentatge que va des del naixement del nen o de la nena fins als sis anys d'edat i que, la LOE la divideix en dos cicles: un que abarca dels 0 als 3 anys i que , tot i que hi ha alguns centre públics, sol ser de pagament i un altre que abarca els tres anys restants. Aquest darrer cicle ja és gratuit.

Ambdos cicles són de caràcter voluntari, tot i que gairebé el 100% dels nens acudeixen a l'escola als tres anys i el nombre de nens que acudeix a un centre d'educació infantil augmenta progressivament. Pel que fa al segon cicle, el grup d'alumnes comptarà amb un tutor que tindrà relació permanent amb els pares i que s'encarregarà de tot el grup durant els 3 anys de duració del cicle, aquest comptarà amb l'ajut d'altres especialistes del centre. En el primer cicple sol haver-hi més d'un tutor encarregat.

Tot i que cada vegada són més els que prenem consiència de la importància d'aquesta etapa encara roman un percentatge de la societat que la subestima. Aquesta infravaloració de l'educació infantil ve donanda per la visió tradicional dels centres d'educació infantil que només guarden els nens, és a dir que es limiten només a portar a terme una acció assitencial però el cert és que aquests centres, cada vegada més, es dediquen a intentar desenvolupar al màxim les potencialitats dels nens, i vist des d'aquest enfocament l'educació infantil si és una etapa imprescindible.

Cal aclarir també que l'educació infantil no és només una etapa “pre-escolar” sinó que té sentit en si mateixa, és a dir no és només una preparació per a l'etapa d'escolarització sinó que és un valor en si mateixa.

El llibre Aprendre i ensenyar a l'educació infantil d'Eulàlia Bassedas, Teresa Huguet i Isabel Solè(2010)ens dona unes característiques d'aquesta etapa que són les següents:

-Es tracta d’una etapa educativa de caràcter no obligatori, sinó voluntari.

Com ja hem comentat abans l'escolarització no és obligatòria fins als sis anys d'edat però no estic mica d'acord amb això, trobo que és necessari que els nens acudeixin a centres educatius des de temprana edat. Tot i això, i com ja hem comentat, la gent cada vegada comparteix més aquesta opinió pel que fa al cicle que abarca dels 3 als 6 anys ja que l'escolarització dels nens d'aquesta edat és quasi del 100% . Cercant la perfecció, caldria que prenguessim consciència de la necessitat de l'educació en els nens menors de 3 anys i espero que en un futur en nombre de nens escolaritzats sigui el mateix que al segon cicle.

-La necessitat d’una estreta cooperació i col·laboració amb les famílies.

Aquesta característica és fonamental. Cal que l'escola i les famílies vagin pel mateix camí i de manera molt més evident durant aquesta etapa.

-És necessari que l’etapa d’educació infantil tingui una entitat pròpia que la distingeixi de les altres etapes educatives, encara que també una bona relació.

-És necessari que l’etapa d’educació infantil tingui una entitat pròpia que la distingeixi de les altres etapes educatives, encara que també una bona relació.

Com tota etapa educativa té unes finalitats que vol aconseguir. En aquest cas són: desenvolupar als nens de forma integral, és a dir, a nivell intel·lectual, físic, afectiu i social, servir de preparació per a l'etapa d'escolarització obligatòria i de preparació per a la vida(Com també ja em dit abans, l'educació infantil no ha de ser només una etapa preparatòria per a l'educació primària sinó també ha de tenir unes qualitats pròpies ja que té valor en si mateixa.) i , per últim, compensar les diverses desigualtats socials i culturals.

Però per poder aconseguir-ho el llibre Aprendre i ensenyar a l'educació infantil d'Eulàlia Bassedas, Teresa Huguet i Isabel Solè(2010)ens diu que s'han de portar a terme uns criteris generals d'actuació:

-S’ha de fomentar l’autoconcepte, l’autoestima i la motivació dels nens, així com la seva seguretat.

Durant aquesta etapa el nen encara no té una certa autonomia i és molt insegur i depenent per això cal crear un ambient adequat on ells es puguin sentir segurs. Això es pot aconseguir creant un clima d'aprenentatge càlid, segur, acollidor pel que fa a espais, recursos i temps.

Aprofit aqui per parlar-ne de la importància d'aquests tres elements.

Respecte al temps cal tenir en compte que tots els moments són educatius com per exemple l'hora de menjar ja que allò que es pretèn es crear en els nens i nenes hàbits i rutines salutables.A més a més cal que sigui felxible perquè els nens tenen diferents ritmes i com bé recull aquesta frase del llibre Aprendre i ensenyar a l'educació infantil d'Eulàlia Bassedas, Teresa Huguet i Isabel Solè(2010 :”Les necessitats de vegades urgents dels infants poden fer canviar el que s'havia previst. El cansament,la son o la gana apareixen de sobte i s'ha de ser receptiu i observador per poder-ho detectar”.

Pel que fa als espais, com bé diuen E. Bassedas, T.Huguet i I.Solè(2010)” Cal organitzar i decorar l'espai de manera que esdevengui acollidor, harmoniós i funcional, si bé no s'hi garanteix un comportament adequat, si que s'hi creen les condicions bàsiques per anar-lo assolint.” A més a més, cal tenir clar que no només s'aprèn dins l'aula i hem d'intentar disposar de sortides a diferents llocs com per exemple, el bosc... per explicar determinats conceptes.

Per últim, els materials o recursos han de ser diversos però sempre adaptats a l'edat i les necessitats dels nens.

-L’ensenyança en educació infantil ha de ser una activitat compartida i basada amb la zona de desenvolupament proper que denominava Vigotski.

És a dir, s'ha de proposar als nens reptes en forma de pregunta que no siguin ni molt fàcils( ja que això els pot llevar l'interés) ni molt complicats. Cal que hi hagi una distància correcta entre allò que ja es sap i allò que han de saber de nou.

-S’ha de dur a terme un aprenentatge significatiu i globalitzat.

Crec que això està superat en aquesta etapa perquè no hi ha una diferenciació tan explicita en disciplines i això dona lloc a un aprenentatge més globalitzat ja que com vaig comentar en entrades anteriors a una classe de matemàtiques no només s’assoleix la competència logicomatemàtica ja que s’ha d’aprendre a llegir els enunciats dels problemes, desenvolupament així també la competència lingüística.

Cal també que l'aprenentatge els resulti útil als nens perquè sinó no mostraran cap interés.

-S’ha de potenciar l’atenció a la diversitat.

Tots els nens no tenen les mateixes necessitats educatives, de fet cada un en té les seves pròpies i específiques per això cal que el mestre o la mestra siguin capaços de resoldre totes les dificultats de cada nen i exaltar-ne les habilitats.

-Se li ha de donar molta importància a l’activitat lúdica.

El joc és l'activitat més natural del nen i a la vegada és també un motor de desenvolupament i un element motivacional. El joc permet als nens desenvolupar-se a nivell intel·lectual, social i afectiu. És cert que el mestre pot crear jocs en el que ell cordini i reguli com, a qué , quan, per què, on i amb qui es juga però cal també deixar moments en que els nens puguin jugar lliurement a allò que ells volen.

-La importància de les rutines.

Aquestes són importants sobretot perquè els nens puguin interioritzar estructures temporals que és un tret que els costa molt assolir en aquesta edat.

En quant a les àrees del coneixement són les següents:

• Coneixement de si mateix
• Coneixement de l'entorn(medi físic).
• Llenguatge i comunicació( llenguatge matemàtic, musical,corporal, tecnològic,gràfic..)

Són tres perquè per conèixer l'entorn cal conixer-se a un mateix primer per tal de poder conèixer l'entorn i per últim, per conèixer l'entorn cal que el “jo” es comuniqui amb aquest i això es fa mitjançant el llenguatge.

Com ja hem marcat abans, hi ha diferents tipus de llenguatges, moltes vegades l'escola es centra només en el llenguatge oral ,oblidant la resta com per exemple el llenguatge gràfic. En aquest entra en joc la creativitat que és una part fundamental de l'enseyament que molts mestres obvien quan allò que han de fer és potenciar-ho(sobretot a aquesta etapa) ja que sacrificar la creativitat significa la pérdua d'interés per part de l'alumne, convertint-se així en una de les causes del fracàs escolar.

Com bé diu en Steve Wheeler al seu bloc learning with 'e's:” when the school systems as it stands, serves to knock their curiosity out of them, something has to change.”, actualment l'escola extermina la curiositat i això ens mostra une vegada més que el sistema escolar ha de cambiar per evitar errors tan grans com aquest. Ara explicarem dos dels exemples més famosos d'en Ken Robinson que parlen precisament d'això, que que l'escola mata la creativitat.

1. Es pregunta a uns nens de diferents edats per a què serveix un clip. Els nens més petits donen moltes utilitats creatives mentre que els nens més grans només li donen una.
2. Li diuen a un nen petit que dibuixi un cavall i aquest ho fa sense aturar-se a pensar si ho sabrà fer bé o no,mentre que quan li diuen a un nen més gran , com que se li dona malament el dibuix, diu que no en sap sense intentar-ho.

Tot això pasa perquè l'escola ensenya una veritat absoluta matant l'activitat del pensament. L'espai idioni perquè es puguin densenvolupar l'activitat del pensament és un espai on els nins es puguin sentir segurs i puguin fer preguntes, explorar i equivocar-se sense repercusions negatives , com bé recull aquesta altra frase de Seteve Wheeler: “Children need a psychologically safe environment within which they can question, explore and make mistakes, with no negative repercussions “ i aquest lloc ha de ser l'escola.

Per tant, hem de ser consients de la necessitat de desenvolupar al màxim totes les habilitats dels nens, com per exemple la creativitat, i això s'ha d'iniciar des de l'etapa de l'educació infantil.

Per últim, hem de tenir en compte que s'ha de utilizar la llengua catalana com a llengua vehicular de l'ensenyament amb la finalitat de que el nen adquireixi la competència que li permeti entendre i seguir la resta d' àrees,que s'ha d'introduir al segon cicle la llengua extrangera que en aquest cas seria l'anglès i que l'avaluació serà global,contínua,formativa i orientadora, és a dir que servirà per detectar les habilitats i dificultats de casa alumne per tal d'oferir-li un ensenyament més específic i que a més a més no s'avaluarà només el resultat sinó que ,com ja vaig comentar a una altra entrada,haurà d'evaluar tot el procés d'aprenentatge.

Aquesta setmana, per l'angoixa de la que us he parlat al principi m'ha semblat molt més difícil realitzar l'entrada i m'ha semblat un sacrifici molt gran treure hores per poder llegir blocs, el llibre d'Eulàlia Bassedas, Teresa Huguet i Isabel Solè i veure diferents vídeos. Però després haver-lo fet no només reafirm aquella creença que tenia de que l'educació infantil és una etapa essencial sinó que a més a més he prés consciència de perquè ho és i així poder argumentar a aquells que no li donen cap importància perquè pens que estan equivocats i tractar de convencer a aquestes persones de que l'educació temprana dels nens és un dret del que tots hauriem de fer ús perquè això els servirà per a la seva formació com a persones i com a ciutadans.

A més a més, he ampliat el meu coneixement sobre com s'ha de treballar amb un grup d'infantil,i dic ampliat perquè justament a l'asignatura de Pensaments i Contextos Educatius Contemporanis hem treballat un tema molt relacionat amb aquesta etapa i ja en tenia clars conceptes com la necessitat de treballar mitjançant el joc, de crear un entorn de seguretat.. però si que és cert que em quedava una mica penjat això de les àrees de coneixement ja que era una mica abstracte però amb aquesta explicació de na Gemma de que és necessita coneixer-se a un mateix i els diferents tipus de llenguatges per a coneixer la resta ,ara em sembla una qüestió molt lógica i raonable.

Pel que fa a l'artefacte d'aquesta setmana , com la majoria de la resta d'eines que he utilitzat anteriorment per aquest bloc, no el coneixia però m'ha resultat una bona forma de fer algún producte global ja que el bloc ja ha estat prou treball individual. A més a més m'ha semblat molt senzill d'utilitzar, tot i que vaig tenir problemes per trobar-lo al moodle ( no m'apareixia) però finalment vaig arribar a l'eina a través del bloc d'una companya i vaig poder utilitzar-la.

L'avaluació no és un càsting.

Aquesta setmana abordem el tema de l’avaluació. Aquest un tema molt important dins el món de l’educació, tot i que de vegades passa desapercebut ja que alguns mestres ho entenen només com una correcció o una nota i allò cert es que amaga molt més ja que juga una part fonamental en el canvi que necessita el sistema educatiu, com bé diu en José Luís Castillo (2011)al seu vídeo:” El timón que nos puede permitir esa reinvención de la profesión docente, el timón más eficiente, el timón más eficaz puede ser la evaluación".

Així doncs, aquesta és molt important perquè és el motor de l’aprenentatge, allò que ho condiciona tot. Depenent de com un mestre avaluï aprendran els seus alumes d’una manera o d’un altra.

Primerament, definirem els diversos tipus que n’hi ha segons els diversos criteris mitjançant els quals es poden classificar:

·        Pel que fa a la finalitat:

a)      Inicial o diagnóstica: serveix per conèixer el punt de partida dels alumnes.

b)      Sumativa o integradora: serveix per arribar a conèixer el resultat final

c)       Formativa o reguladora: serveix per conèixer l’aprenentatge durant el procés.

·         Pel que fa al moment de la seva aplicació:

a)      Inicial: coincideix amb l’inici del procés.

b)      Final: està vinculada al final d’un procés per conèixer si s’han aconseguit uns objectius.

c)       Processual: És una avaluació al llarg del procés.

·         Segons l’àmbit d’extensió:

a)      Parcial: Avalua determinats elements o dimensions de la totalitat.

b)      Global: Es dirigeix a determinar aspectes clau d’un conjunt.

·         Segons el grau de relació amb l’avaluador:

a)      Externa: Si els agents avaluadors no han participat en el procés d’ensenyament-aprenentatge.

b)      Interna: La realitzen els participants del procés que s’avalua. Dins d’aquest tipus hi trobem tres subdivisions: Autoavaluació: on l’avaluador i l’avaluat són la mateixa persona. Heteroavaluació: on l’avaluador i l’avaluat no coincideixen, és a dir, algú avalua la feina d’un altre. I coavaluació: on els subjectes s’avaluen mútuament.

·         Segons el criteri de comparació trobem:

a)      Av. Criterial: segons un criteri previ.

b)      Av. Normativa: segons el nivell general del grup.

Escamilla(2009) afegeix a aquesta classificació també l’avaluació inclusiva on s’integra la noció d’ajustament de l’ajuda pedagògica a la diversitat de capacitats, interessos i motivacions de l’alumnat. Però no és un tipus d’avaluació pròpiament dita ja que el cert és que totes les avaluacions deurien ser  inclusives.

Com ja en vist en entrades anteriors, l’aprenentatge i l’ensenyament per competències ho canvia tot: els espais que ja no s’han de reduir només a l’aula, les eines que s’utilitzen que cada vegada haurien de ser més però sempre utilitzant-les d’una manera adient , el temps perquè el treball per competències requereix una inversió més gran d’aquest , la metodologia, els docents... i l’avaluació no podria ser menys.

Tradicionalment l’avaluació s’ha entès com un instrument per sancionar i qualificar on el subjecte d’avaluació és l’alumne. Aquest tipus de avaluació seria de caire: diagnòstic, final, criteri al, parcial i respondria a una heteroavaluació del mestre als alumnes. Segons na Neus Sanmartí  aquest procés ha de tenir 3 etapes: recollir informació, analitzar aquesta i emetre un judici i prendre decisions però una visió competencial de l’aprenentatge comporta canviar què, com, quan i per què s’avalua. És evident que si després d’haver fet al alumnes descobrir, treballar en equip, utilitzar eines.. allò que els avaluem és el que explica el llibre de text ,i a més a més quan més literal sigui allò que escriuen millor, hem tirat per terra tot el costós procés anterior.

L’avaluació de l’ensenyament i aprenentatge per competències cal que sigui orientadora, personalitzada i participativa, com bé ho diu na Neus Sanmartí:  “L’avaluació com a mitjà per comprovar què s’ha après i quantificar o qualificar els resultats d’un procés d’ensenyament-aprenentatge per tal d’orientar l’alumnat en els seus estudis futurs, i al professorat i a les persones que gestionen el sistema educatiu en els canvis a introduir, per acreditar aprenentatges, o per classificar o seleccionar l’alumnat.” Que avaluï no només el producte final sinó tot el procés, és a dir que s’encarregui realment d’avaluar l’aprenentatge i això ho recull molt bé aquesta frase d’en Zabala(2007): ’La evaluación de la escuela debe dirigirse a todo el proceso de enseñanza y aprendizaje, no sólo a los resultados que ha conseguido el alumnado, sino a cualquiera de las tres variables que intervienen en el proceso de enseñanza y aprendizaje (…)’’ . I no pas una avaluació que qualifiqui i classifiqui els alumnes sota nombres que no signifiquen res i que no ens diuen si s’ha aprés o no sinó el nombre de paraules del llibre de text que el discent sap memoritzar. Aquest darrer tipus d’avaluació és el que na Neus Sanmartí defineix així : “L’avaluació com a mitjà per comprovar què s’ha après i quantificar o qualificar els resultats d’un procés d’ensenyament-aprenentatge per tal d’orientar l’alumnat en els seus estudis futurs, i al professorat i a les persones que gestionen el sistema educatiu en els canvis a introduir, per acreditar aprenentatges, o per classificar o seleccionar l’alumnat.”

Un altre tret que té una gran importància en tot aquest procés del canvi de l’avaluació és el ser transparents amb els criteris de correcció i fer-los públics, permetent als nens sabre que és allò que s’avaluarà i com es farà i fins i tot, cercant la perfecció, pactant amb els alumnes els criteris per fer les avaluacions.

Però que tot això canviï no queda sols en mans dels docents, també juguen un paper clau les famílies. Cal que aquestes canviïn la seva visió tradicional de l’escola i deixin de pensar que el nen aprèn més quants més deures té o quan més hores passa davant de l’odiós llibre de text. Per això necessitem mestres professionals que tinguin ben clar que volen treballar d’aquesta manera i que siguin capaços d’argumentar per què volen fer-lo per tal de convèncer als pares de que aquesta nova metodologia és la millor per a l’aprenentatge dels seus fills i així que aquests preguntin als seus fills, quan arribin a casa després de classe, què han aprés, cóm ho han fet i per a què els serveix i no quina nota han tret.

En aquest punt us engantxo un vídeo sobre l'alavuació i l'enllaç a la conferència que va donar na Neus Sanmartí a Eivissa parlant precisament d'aquest tema.

Aquesta setmana m’ha semblat molt profitosa ja que m’he adonat que no sabia res sobre l’avaluació i ara en sé una mica més, tot i que mai es sap tot i sempre hi ha que continuar llegint sobre el tema i aprenent.

Jo pensava que només hi havia una manera d’avaluar, la tradicional, i que aquesta era la correcta. De fet, sempre era de les que no es quedava tranquil·la després d’haver fet un examen fins que no sabia que nota havia tret i ara.. m’he adonat que una nota no diu res, que els números amaguen moltes coses i que normalment només recullen allò que l’alumne no sap fer i no incideix en allò que fa bé. Des de que vàrem començar a parlar de les competències em va assaltar el dubte de com hauria d’avaluar-se aquest tipus d’aprenentatge i ara , després d’haver llegit na Neus Sanmartí, en Zabala y els diferents blocs que he esmentat abans, tinc clar que ha de tenir una funció orientadora i no pas diferenciadora i que ha de respondre a uns criteris previs per tal que el alumne sàpiga que és allò que s’avaluarà.

A més a més, tinc clar que l’avaluació ha de servir per reconèixer  no només on falla l’alumne sinó també on falla el mestre ja que moltes vegades allò que és erroni és la metodologia que s’utilitza, ja que el mestre ha d’adequar aquesta a les necessitats dels seu alumnes.

Aquí us aferro l'artefacte d'aquesta setmana:

Pel que fa aaquest ,no m’ha semblat mica fàcil, és cert que no es el primer powerpoint que faig però en aquest cas no sabia quina informació havia de posar i quina havia de suprimir per tal de que no fos massa llarg i el resultat fos bo. Però finalment em sento satisfeta amb el resultat i orgullosa d’haver pogut fer un powerpoint senzill que recull tanta veritat. A més a més el programa slideshare m'ha semblat prou fàcil d'utilitzar ja que només al registrar-te ja et dona l'opció de pujar el teu artefacte i ho fa d'una forma molt ràpida i senzilla.

"No pretendamos que las cosas cambien si siempre hacemos lo mismo". Albert Einstein

En entrades anteriors ja vaig parlar de les competències, referint-me a la seva definició i en les tres potes que es basaven ( procediments, actituds i conceptes) però , com ja vaig dir, no sabia res de com hauria de distribuir-se un aula per fer ensenyament per competències, ni quines metodologies emprar ni tampoc quines eines. És d’això del que parlaré a l’entrada d’aquesta setmana, ja que després d’haver llegit el capítol deu del llibre Once ideas clave: cómo aprender y enseñar competencias d’en Zabala , d’haver vist els vídeos de Jacint Verdaguer i parlant-ne un poc en classe, trobo que ja tinc ben assolits aquests aspectes que abans no sabia.

Per començar, les competències bàsiques impliquen la necessitat de donar un gir de 180º al currículum ,ja que com vaig dir la setmana passada el currículum es bassa en els conceptes i les competències giren en torn a altres factors també. Per tant, un currículum adient per l’ensenyament per competències hauria de ser globalitzador perquè el coneixement tot i que impliqui diferents àrees és un tot sol i no un currículum interdisciplinar com és ara, és a dir, diferenciat en disciplines que valora els conceptes però no l’aprenentatge. De la mateixa manera, també els mestres haurien d’entendre el coneixement de forma global, vull dir, en una mateixa assignatura es desenvoluparan diferents competències i cal que els mestres s’encarreguin de totes aquestes. Per exemple a una classe de matemàtiques no només s’assoleix la competència logicomatemàtica ja que s’ha d’aprendre a llegir els enunciats dels problemes, desenvolupament així també la competència lingüística. Així doncs, la valoració i el desenvolupament de una competència no ha de recaure necessàriament en mans del mestre d’una sola assignatura.

També impliquen un canvi respecte al professorat. El mestre deixa de ser el protagonista i passa a ser-ho el discent, això no vol dir que s’alliberi de responsabilitats. Quan es dona aquest canvi ,el treball del mestre es torna encara més difícil ja que allò fàcil es col·locar-se al davant dels alumnes i donar la lliçó mentre ells romanen en silenci i ara haurà de guiar-los en el seu aprenentatge, de oferir als seus nens les eines adients, de fer-los participar...Cal que els mestres comencin a donar més importància al coneixement que als continguts i cal que sigui flexible, és a dir que no extermini l’espontaneïtat pròpia dels nens perquè així erradicarà el seu interès per l’aprenentatge. Un bon mestre de l’ensenyament per competències utilitza la tecnologia ja que les eines són importants, però no pot oblidar la tecnologia dolça. Per tant, cal que el mestre s’interessi pels seus alumnes i que no oblidi la seva part més humana. Trobo que això ho reflecteix bé aquest poema d’en Benedetti  que he trobat al bloc d’en Villarrubia:

Compañera,

usted sabe

que puede contar conmigo,

no hasta dos ni hasta diez

sino contar conmigo.

...

Una altra cosa que haurà d’introduir-se a l’ensenyament són les eines. Cal aprofitar les noves eines que ens permeten donar resposta a les necessitats pedagògiques dels nostres alumnes però no de qualsevol forma, sinó amb una metodologia adient. És a dir, no hem d’utilitzar els ordinador per fer dictats, per exemple.

Tampoc no ens hem d’oblidar de la importància del temps i dels espais.

El temps normalment és tancat, d’una hora, i l’aprenentatge per competències comporta una inversió més gran de temps, doncs seria necessari que el temps fos flexible i es pogués adaptar, sempre dins de l’horari escolar, és clar!, a les diferents activitats que es donaran a terme a classe.

El treball per projectes s’inicia amb el plantejament d’un repte amb forma de pregunta per part del mestre, després s’han de tenir en compte els coneixements previs, s’ha de pensar com podrem solucionar el repte i una vegada solucionat cal que reflexionin sobre qué i cóm han aprés, per això necessitarem diferents agrupaments depenent del reptes, és a dir, grups flexibles:

·         En gran grup: sobretot en la part inicial i final de les activitats.

·         En petits grups heterogenis: On agrupem a nens que tenen majors habilitats en aquest aspecte concret amb nens amb una major dificultat, afavorint així la millora de uns i l’aprenentatge dels altres.

·         En petits grups homogenis: On tots els nens tenen el mateix nivell per assolir una determinada activitat.

·         Individual: sobretot per a les tasques de memorització i estudi. Tot i que l’aprenentatge per competències no es basa en això sí que és una part important, igual que la resta, ja que hi ha certes coses que no ens queda una altra forma d’aprendre-les que memoritzant.

Així doncs, haurem d’adaptar l’espai al tipus d’activitat en mesura del que sigui possible, com bé diu en Zabala(2007) en la següent frase: “ La fórmula habitual de situar al alumnado en filas orientadas hacia la pizarra es apropiada para las actividades de las distintas fases en las que el profesor ha de dirigirse a todo el grupo clase[...]. En cambio, para muchas de las actividades de construcción de los contenidos conceptuales y, especialmente, en el Trabajo de ejercitación, será imprescindible una distribución del espacio que se adapta a las características de la correspondiente dinámica grupal, ya sean pequeños grupos homogéneos o heterogéneos.”

I no només dins l’aula, a vegades també, haurem d’emprar altres llocs de l’escola o fora d’aquesta com diu en Zabala (2007): “Así mismo, en función de las competencias que se enseñen y de las exigencias del aprendizaje de los componentes conceptuales o procedimentales, será imprescindible la utilización de espacios distintos del aula: biblioteca, mediateca, patio, barrio…” L’espai,  tot i que és tan important, encara es bassa en l’aula i és difícil aconseguir  que entenguin que es pot ensenyar a llocs diferents i que es deu fer perquè si totes les activitats no són iguals perquè hem de fer-les al mateix lloc? En aquest punt vos deixo una frase d’en Pedro Villarrubia : “ Hacer entender que áreas y actividades diferentes requieren espacios diferentes resulta muy difícil en una enseñanza estandarizada e industrial donde lo único que se calcula es el número de alumnos y se da aulas iguales para todo el mundo. El estrecho espacio de un pupitre horizontal no es suficiente para crear algo nuevo. De ahí a ponerse a colorear fotocopias o cuadernos “de plástica” sólo hay un paso muy fácil de dar, pero muy triste y aburrido. Que nos veamos obligados a impartir las materias artísticas en lugares idénticos a otras materias, iguala nuestro contenido a teorías artísticas y ejercicios de repetición, y no de creación.”

Amb tot això ,cada vegada vaig tenint més clar que el meu treball no serà una tasca senzilla com potser pensava abans de començar aquest primer curs del grau, però això no m’amoïna i continuo tenint la mateixa il·lusió d'abans, ja que tot es pot aconseguir si t’ho proposes. També abans em semblava un repte molt complicat el anar escrivint aquí setmanalment allò que aprenia però poc a poc vaig fent tots els coneixements meus i plasmar-los aquí ja no em resulta un problema sinó gairebé un plaer, em sento orgullosa cada setmana després d’haver escrit la meva entrada.

Com ja he dit a l’inici d’aquest text he aprés sobretot la importància de la flexibilitat, ja sigui en el mateix professor  com en els espais o en el temps, és a dir, que fer les coses de manera globals i no taxativa i limitada proporcionarà un coneixement molt més ampli als nens.

Per últim aquí vos deixo la foto d’una situació de la vida real que podria plantejar als meus alumnes com a repte per a aconseguir que aprenguin coses sobre la pluja. Podria plantejar diverses preguntes per abordar el tema: d’on ve l’aigua de la pluja? Algú la llança des del cel? Per què plou?

La veritat es que l’artefacte d’aquesta setmana m’ha semblat un poc més difícil que els anteriors, no a nivell tècnic ja que només he hagut de pujar la foto a Flickr ( tot i que fer fotos de la pluja no es mica fàcil, vaig intentar fotografiar-la sense vidres per enmig però no s’apreciava que plovia)i això ja ho havia fet abans, sinó per la dificultat que comporta trobar en la vida real situacions que puguin servir-nos a classe i no perquè hi manquin precisament, sinó perquè estam acostumats a passar per la vida sense aturar-nos quasi a mirar allò que ens envolta i molt menys a analitzar-lo. Però m’ha servit molt perquè crec que per a una mestra es fonamental aquesta capacitat d’observació i anàlisi per tal de poder aprofitar-lo per a les seves lliçons.